<< indicada x: musicalòmans.
>> contraindicada x: qui consideri el gènere musical digne de freaks. Un musical hindú no és la millor manera de canviar d'opinió.
» inici
|
BODAS Y PREJUICIOS La senyora Bakshi intenta casar les seves quatre filles concertant els matrimonis per interessos. Els seus plans es veuen malbaratats quan una de les seves filles, la Lalita, vol casar-se per amor.
El fenomen de Bollywood és espectacular. Només la distància física que ens separa de l'Índia fa que no arribem a apreciar tota la seva magnitud. Gurinder Chadha, la directora que es va atrevir a incloure el nom d'en Beckham en el títol d'una pel·lícula, aporta el seu gran coneixement del Bollywood autèntic per barrejar la fastuositat d'aquest cinema amb la força que donen les grans productores i els seus talons. Així, la directora de ¿Qué se está cociendo? aconsegueix internacionalitzar un cinema que es produeix en enormes quantitats i que fa de l'espectacularitat la seva raó de ser. Tot es resumeix a qüestions culturals, és clar, i per molts de nosaltres això vol dir que un cinema com el musical hindú, aquest anomenat Bollywood que la Coca-cola va voler utilitzar en un spot publicitari, ens pot resultar a priori ridícul, o si més no divertidament hortera. Però, és clar, potser millor no els preguntem a ells què en pensen d'en Pajares, l'Esteso, els Ozores o en Martínez Soria. Inclús d'en Santiago Segura o, de diferent manera, en Bigas Lunas. És sens dubte un altre tipus de folklore. Amb aquesta premisa, que fa honor a la segona part del títol d'aquesta pel·lícula, prejudici, toca fer el pas. I el pas és seure i veure un musical hindú, tot i que sigui de producció britànica, perquè és evident que molts no ho han (hem) fet. Gurinder Chadha fa una fusió perversa i arriscada. Agafant com a punt de partida una història propia d'una novel·la de la Jane Austin, barrejant-la amb coreografies -sobretot la primera- tretes d'un dels musicals que per bé i per mal més ha marcat, Grease, i donant-li el toc de color del Bollywood més autèntic, aconsegueix un musical que si bé no destaca per qualitats pròpiament cinematogràfiques, passa per ser una ventada d'aire fresc a la cartellera. Transporta l'heroïna austiniana al segle XXI i l'enfronta a una altra cultura i tradicions, amb un guió, això sí, poc interessant ni novedós. Chadha ho caricaturitza pràcticament tot, en especial els personatges. La noia heroïna que vol sobreposar-se a les tradicions matrimonials hindús per tal de casar-se per amor, el noi nord-americà multimil·lionari i multiatractiu que es veu superat pels seus prejudicis envers la Índia, i la mare obsessionada en casar les seves filles al millor postor, són només la primera estació d'una sèrie de caricatures, que no arribarem a comparar amb Fellini, només faltaria, i que van des d'una versió britànico-hindú de l'Antonio Banderas, fins un sucedani de l'estimat Hrundi Bakshi d'El guateque de Blake Edwards, una de les comèdies més divertides que recordo. El personatge d'El guateque, que curiosament -o no tant- té el mateix cognom que la família protagonista de Bodas y prejuicios, i que és interpretat perfectament per l'enorme Peter Sellers, es reencarna aquí en Mr. Kholi, un ric hindú afincat a Califòrnia, extremadament hàbil en entrebancar-se i ficar la pota. La seva veu, el seu riure, tot el personatge en sí, recorda al gran Hrundi. Això sí, és clar, sempre que es vegin les dues pel·lícules en versió original i és que no veure El guateque tal com es va concebre originalment és mereixedor de presó, doncs perd el 80% de la gràcia. Aquells que adoren Moulin Rouge no haurien de dubtar a l'hora d'anar a veure Bodas y prejuicios. La virtut de Moulin Rouge, aquella escatainada explosió de colors, es veu superada per la pel·lícula que ara ens ocupa. Les coreografies de la Saroj Khan són espectaculars jocs de colors, sens dubte quelcom gratificant a la vista. Jo, personalment, no acabaria d'entendre que algú dels que consideren Moulin Rouge una gran pel·lícula no sortís content de Bodas y prejuicios, encara que, és clar, la pel·lícula de la Gurinder Chadha no vagi tan de moderna ni hi surti la Nicole Kidman. Bodas y prejuicios té doncs la seva nansa en els números musicals, divertits, siguin horteres o no. La resta d'aspectes queden preocupantment per sota del nivell acceptable. L'apartat que queda més maculat és l'interpretatiu. L'ex-Miss Univers Aishwarya Rai, tot i ser ja una estrella dels musicals hindús, no sembla tenir un talent congènit per la interpretació, de la mateixa manera, inclús pitjor, que en Martin Henderson, cara i cos d'un dels papers recents menys aconseguits que recordo. Actor digne de sèries americanes dels 80 i principis dels 90, la pantalla gran sembla quedar-li això, gran. Pel museu dels planos ridículs podriem comptar amb l'aparició, cap a la part final de la pel·lícula, d'aquest gran actor nord-americà, camisa oberta i melenes al vent, tocant el tambor enmig d'uns hindús en actitud lúdico-festiva. És mereixedor de reflexió que un pla seriós provoqui gràcia per unanimitat a la sala. Ni sí ni no, ni carn ni peix. Aquesta pel·lícula no és massa recomenable per qui tingui una reticència especial a veure produccions que no siguin nord-americanes, tot i que tampoc queda com un producte minoritari destinat a intel·lectuals. És recomenable per qui s'ho passi bé amb els musicals i no faci prejudicis, característica bàsica per xalar amb aquest gènere.
< fitxa tècnica Títol original: Bride and prejudices.
|
|
