<< indicada x: els que encara creieu en contes de fades com si fossin històries reals.
>> prescrita x: els que us vau avorrir com una ostra amb In the mood for love.
» inici
|
LLUVIA
(baran) Vet aquí una història d'amor que d'antuvi podria semblar ben difícil que l'entenguéssim a occident. Bé, l'hem entesa, però potser com una cosa folklòrica, d'un país llunyà. L'entenem i l'hem apreciada, perquè la pel·lícula ha tingut força èxit, però de la mateixa manera que apreciem els contes de fades. No ens els podem acabar, són bonics però massa, són irreals.
El protagonista és Lateef, un jove turc que fa d'auxiliar de paleta en una construcció de l'Iran. Hi ha també uns obrers afganesos que treballen de manera il·legal a la mateixa obra, hi ha el contractista Memar, cantellut però bona persona, hi ha l'afganès Soltan, que pren sota la seva protecció Rahmat, el fill de Najaf, un altre dels afganesos que ha quedat impedit després d'un accident sofert en la mateixa obra. I ja hem dit tots els personatges principals i l'ambient en què es desenvolupa la història. Com pot tenir èxit a occident una pel·lícula feta amb aquests vímets? Doncs enmig d'aquest món prosaic, som a punt de presenciar una història d'amor increïble. Àlex Gorina ha escrit a la Guía del ocio que el personatge protagonista és "un noi enamorat que des de la humilitat i l'anonimat [.] és el millor símptoma d'una esperança, i un personatge d'una estatura moral que hauria d'avergonyir polítics, líders i 'cantamanyanes' de tota mena [.] Baran és un film comparable als millors de Rossellini i King Vidor." Sorprenent, no? Doncs bé, resulta que fa anys i panys aquesta mena d'amor foll, a distància, gairebé no correspost, generós, sense contacte físic i per tant sense sexe, que es dóna sense càlcul, que fa que qui el viu esdevingui desprès si abans era avariciós, era una mena d'amor que potser s'anomenava romàntic, però que existia i que enteníem al món occidental. Potser els nostres avis el van viure. L'amor de mirar i d'admirar sense ser vist, l'amor de donació total sense esperar canvi, l'amor de contemplació, de compassió i d'anorreament absolut d'un mateix. Un amor que és unidireccional i que ho pot suportar tot excepte veure impedida per algú o alguna cosa la pròpia donació desinteressada. És un amor que es queda en la unilateralitat perquè la bilateralitat o bé és prohibida, o bé és impossible o bé és massa arriscada per a l'altra part, la part estimada, i com que te l'estimes i li vols evitar el risc que podria córrer si et correspongués, doncs no li dius res, només l'estimes. És un amor d'un que decideix per tots dos, i en aquest sentit es podria qualificar de paternalista o proteccionista, però no de masclista, perquè és un amor que ultrapassa els gèneres, i el protagonista tant podria ser un noi com una noia. És el tipus d'amor que descriu tan bé Gustavo Adolfo Bécquer, per bé que ell potser arriba de vegades tan lluny -fins a la mort!- que pot semblar una caricatura, perquè l'amor no és compatible amb l'autodestrucció. si no és una autoimmolació en defensa de l'altre, necessària per salvar l'estimat d'una mort segura. En línies generals, no m'agrada, perquè no l'entenc, el cine oriental: ni l'iraquià, ni l'iranià, ni el xinès, ni l'indi, ni el japonès. Però de vegades, de tant en tant, quan t'hi insisteixen tant, val la pena fer l'esforç de ficar-se a la sala de projeccions i provar-ho una altra vegada, perquè de vegades hi ha històries que no són orientals, són universals, i tant fa que les expliqui un cineasta d'aquí com dels antípodes. Ja em va passar amb Fa yeung nin wa (In the Mood for Love, 2000), del xinès Kar Wai Wong.
< fitxa tècnica Títol original: Baran.
|
|
