» inici
|
ANNIE HALL L'Alvy Singer (Woody Allen) és un còmic de clubs nocturns que als quaranta anys fa un repàs de la seva vida després de trencar amb la seva última xicota, l'Annie (Diane Keaton). Explica els seus amors, els seus matrimonis i, en especial, la seva relació amb ella. L'Alvy és un tipus especial, una mica neuròtic, dominat per una sèrie d'obsessions que afecten la seva vida social i amorosa.
Annie Hall és un gir a la carrera de Woody Allen. El pas natural del cineasta novaiorquès abans de Manhattan, si obviem una pel·lícula de factura diferent com és Interiors, és una autòpsia de les relacions sentimentals, una reflexió en clau de còmica profunditat sobre quelcom molt habitual en el cinema allenià, les relacions personals. De tots és sabuda la frase aquella que resa el següent: "Woody Allen va passar de ser un còmic que feia pel·lícules a ser un cineasta que fa comèdies". Certa, en part. La part que no considero certa és la que diu que fa comèdies. En fa, sí, però no tenen l'exclusivitat en la seva filmografia. Tornant a la cita anterior, Annie Hall representa l'introducció d'Allen en el món del cinema intel·ligentment elaborat, amb fons. Les pel·lícules que havia aportat al món del setè art fins aquest moment, no passaven de ser comèdies esbojarrades de més o menys qualitat. La segona col·laboració de Woody Allen i Marshall Brickman va representar el neixement d'un crèdit que, si bé ja existia en l'àmbit de la comèdia, s'extenia al món del cinema en general, i que, estranyament, es va veure recompensat a la taquilla i als premis Òscar aconseguint, ni més ni menys, que les estatuetes a la millor pel·lícula, al millor director, al millor guió orioginal i la millor actriu principal, Diane Keaton. Només el Woody Allen actor es va quedar sense premi tot i ser nominat. Woody Allen aconseguia repetir, d'aquesta manera, l'exit d'Orson Welles amb Ciutadà Kane l'any 1941, que li reportà tres nominacions per la mateixa persona (direcció, guió i interpretació). La problemàtica sentimental, sexual i psicològica a la que es veuen abocats els dos personatges principals de la pel·lícula, l'Alvy i l'Annie, és la raó de ser del film, atorgant a Nova York, per primera vegada, la capacitat d'actuar com a Gran Germà i ser testimoni de les tribulacions dels seus habitants. El talent de la seva parella protagonista assegura l'èxit en la dura feina d'interpretar un guió de personatges. Les dificultats que comporta aquest aspecte de la pel·lícula queden perfectament superades per, sobretot, una Diane Keaton esplèndida que aporta rostre a l'evolució, enfrontada a l'estatisme del personatge interpretat per Allen. Els seus matisos donen sentit al personatge, i la seva capacitat no desentona en una pel·lícula plena d'encerts. Tant la fotografia del sempre fantàstic Gordon Willis com l'estructura narrativa de la pel·lícula, que combina els temps passat, present i futur, i el seu to còmic sense perdre l'esperit seriós, són una mostra del que Woody Allen acabaria fent en pel·lícules posteriors que el catapultarien, irremeiablement, als altars del cinema contemporani. El sarcasme cap a la moda intel·lectualoide de Nova York en particular, i de totes les ciutats cosmopolites en general, torna a fer patent la manca d'atenció d'aquells que qualifiquen la seva obra de pedant. Les també habituals declaracions d'amor cap a la seva ciutat natal i les reflexions sobre la mort, el judaisme, la sexualitat i la salut mental, s'obren camí a Annie Hall, la pel·lícula que encetaria la trilogia romàntica de Nova York, completada amb la ja mencionada Manhattan, dos anys després, i amb la digníssima Hannah i les seves germanes, avançats ja els anys vuitanta. Com ja passava en el cinema de la nouvelle vague, Woody Allen se n'adona que les seves pel·lícules, a més de beure de la realitat, poden beure del propi cinema. Referències a pel·lícules com The misfits, La strada i El Padrí són una petita demostració del poder de la història del cinema sobre el propi cinema. El metacinema agafa consciència en Woody Allen, i pren part en un guió ple d'un enginy ancorat en els seus diàlegs. No necessita exageracions visuals. Les seves pel·lícules són d'aspecte senzill, i això és una bona qualitat si aquesta senzillesa amaga saber fer. Sovint, també, se sol dir que el cinema d'Allen és més proper al cinema europeu que a l'americà. Allen, possiblement, respondria irònicament. El cinema europeu, en gran part, s'escuda en la tant despreciada pedanteria, disfressant de profunditat intel·lectual absolutes banalitats. A Europa s'han fet grans obres, és cert. Però també s'han fet als Estats Units. Però a Europa, que a ningú se li escapi, s'han produit autèntiques estupideses. I a l'altre costat de l'Atlàntic, com no, també s'han encarregat de filmar insults al setè art. Ni Woody Allen és més europeu que americà, ni Woody Allen és més americà que europeu. Woody Allen és Woody Allen, mal que pesi. Per acabar, Annie Hall, la sisena pel·lícula de Woody Allen pel cinema, si no comptem l'experiment de What's up, tiger Lily, és una comèdia intel·ligent i divertida sobre les relacions i les reflexions individuals. Una de les cites obligades dins la filmografia del mestre novaiorquès.
< fitxa tècnica Direcció i guió: Woody Allen.
|
|
