<< indicada x: veure una nova col·laboració entre Ventura Pons i Lluís Anton Baulenas després d'Anita no perd el tren.
>> contraindicada x: qui no tingui intenció de deixar-se endur pel joc de provicacions de Ventura Pons.
» inici
|
AMOR IDIOTA En Pere-Lluc té una sola certesa en aquesta vida: és un autèntic idiota. Ho sap i això el frustra. La única sortida a tot plegat es personifica en una noia que coneix en una nit de borratxera i que es dedica a penjar cartells. Quan torna a casa després d'unes quantes copes que li havien de servir per oblidar, en Pere topa amb la noia a qui intentarà conquistar de totes totes per aconseguir-ne el seu amor.
Dir que Lluís Anton Baulenas és un d'aquells escriptors que sembla que estiguin de tornada de tot segurament resulti una obvietat. Igual que seria dir el mateix de Sergi Pàmies, de Quim Monzó o de tants altres que, desenganyats (almenys literàriament) d'una existència massa poc existencial, o d'una filosofia massa poc filosòfica, decideixen afagar el camí de les situacions (i els personatges) límit. Tot i això, en aquesta ocasió ens trobem davant d'una història massa literària, amb un off i sobretot uns diàlegs que resulten poc menys que arrencats literalment (en el sentit últim de la paraula) del llibre de Baulenas. I és que, a vegades, per paradoxal que pugui semblar, la vida s'allunya força de com la poden concebre els escriptors, fins i tot els més transgressors, amb la linialitat que transmeten una esquadra i un cartabó. D'aquesta manera, tota la pel·lícula s'encomana misteriosament de la filosofia i la forma d'etendre les coses que té l'Àlex, un contrapunt tan imperceptible com imprescindible, que en cap moment fa ombra a Pere-Lluc, però que s'acaba apoderant de l'estètica última de la història. De la mateixa manera, Àlex s'assembla massa a Lluís Anton Baulenas. De la mateixa manera, l'off i els diàlegs d'Amor idiota s'assemblen massa a un guió poc treballat (poc humanitzat). De la mateixa manera, a Ventura Pons se li'n va una mica la mà amb els moviments de càmera, tan volgudament moderns com involuntàriament repetitius, en el fons i en la forma. Però deixant de banda alguns dels problemes de la cinta, si heu arribat fins aquí i encara no heu descartat la possibilitat d'anar-la a veure, feu-me cas, i ha un bon grapat de motius per escollir-la: Santi Millán (tret de l'off) està francament bé, aguantant la indiscrecio de la càmera com si fes cinema des de fa 20 anys. Cayetana Guillén Cuervo està genial, no només físicament. I les dues històries paral·leles que secunden la misèria amorosa in crescendo de Pere-Lluc són precises, dosificades amb contagotes i encertades. La majoria de recursos de Ventura Pons són encertats i funcionen prou bé, trobant en la majoria dels casos la correspondència entre l'esteticisme i un efecte/afecte buscat. I no us perdeu la música de Carles Cases, que acompanya perfectament l'acció o la no acció de la pantalla, sense arribar a ser desmesurada en cap moment, però convertint-se en un element constant que acabem incorporant a la nostra visió dels personatges.
< fitxa tècnica Títol original: Amor idiota.
|
|
