Potser la bellesa americana que ens anuncia el títol de la pel·lícula sigui la d' Annette Bening, o potser la de la joveneta Mena Suvari, o fins i tot la de Thora Birch. També es podria tractar de les roses que Bening talla al jardí de casa seva, o les cintes de vídeo que enregistra en Wes Bentley. O possiblement sigui tot això i més, girant al voltant d'una bossa de plàstic que simbolitza la vida hipòcrita i buida, que valla d'un cantó a l'altre al ritme del frenètic vent de la tardor americana.
<< indicada x: adonar-se que a vegades la bellesa està en les coses més senzilles, o estranyes, o desconegudes. o on sigui.
>> prescrita x: els que espereu una comèdia lleugereta sense personatges que s'enfonsin contínuament mentre intenten redimir-se .
Generalitzar mai és bo, i encara menys quan es fa per adoptar postures extremes. Això és possiblement el que fa Sam Mendes (Camino a la Perdición), director de la pel·lícula, per mostrar la seva dura i àcida crítica de la societat americana. Ho fa a través d'una familia mitjana-alta burgesa dels barris residencials i allò que els envolta. És evident que els personatges que apareixen en la pel·lícula no representen el ciutadà mig americà (o és que tots els joves tenen les inquietuds gairebé metafísiques d'en Ricky?), i aquest és el principal defecte del punt de vista del film, poblat de tòpics extrems.
I és precisament quan despertem de la confusió inicial i ens adonem del caràcter dramàtic de l'obra d'art que tenim al davant quan aquesta pren més força; llavors arriben els moments més encertats, amb escenes impressionants i situacions límit que ens traslladen a un món d'enganys i infelicitats que només es superen amb la sinceritat.
No només la sinceritat d'en Lester, sino també la del Coronel Fitts (quan s'acosta al garatge d'en Lester), la d'en Ricky o la de l'Àngela. O fins i tot la de la Carolyn i la Jane. Per un moment abandonen la seva particular fugida endavant i intenten acceptar la veritat, cosa que els hauria de dur a la felicitat.
La genialitat de la pel·lícula, la seva sublimació, recau en la facilitat i la naturalitat amb què es barregen tots aquests aspectes amb la comèdia, el drama i on fins hi tot hi tenen lloc alguns reflexes del thriller. A més, la forma amb què està narrada ajuda i sorprèn l'espectador, que es queda perplex en veure un cap, de mirada feliç amb sang regalimant per tots costats. El cinicme d'en Ricky es fa intel·ligible i la màscara del coronel s'en va en orris mentre l'imatge de la perversió sexual es vesteix de blac i de puresa.
Sens dubte, un excel·lent treball que, per si fós poc, està interpretat per un grup d' actors fantàstics , on en destaca en Kevin Spacey i l'Annette Bening. Una vegada més, l'home de mirada misteriosa (Sospitosos habituals, Seven, L.A. Confidential o Medianoche en el jardín del bien y del mal) du a terme un dels papers que, de segur, quedaran en la memòria de tots aquells a qui els fascini el bon cinema.
fitxa tècnica
Títol Original: American Beauty Direcció: Sam Mendes. País: EUA. Intèrprets: Kevin Spacey (Lester Burnham), Annette Bening (Carolyn Burnham), Thora Birch (Jane Burnham), Wes Bentley (Ricky Fitts), Chris Cooper (Coronel Fitts), Mena Suvari (Angela Hayes).
Guió: Alan Ball. Música: Thomas Newman. Versió dodlada al català: No
