» inici
|
ALMOST FAMOUS En William és un adolescent obsessionat per la música rock. Gràcies a això, aconsegueix una feina per la revista Rolling Stone, que consisteix en entrevistar el grup Stillwater. Juntament amb la Penny Lane, fidel seguidora del grup, acompanyen la banda de gira. A mesura que aquest jove periodista va passant d'observador a component de la història, anirà perdent objectivitat per passar a explicar la història amb honestitat.
Quan la nostàlgia s'apodera d'un cineasta, aquest és capaç de qualsevol cosa. Una mirada sobre la fama i la necessitat d'idolatrar del jovent, i una venjança a la manipulació dels mitjans i la indústria discogràfica, són les trames canalitzadores d'aquesta nostàlgia a Almost famous (Casi famosos). El cineasta californià Cameron Crowe fa ús de la seva antiga professió, la de crític musical per la revista “Rolling Stone”, per narrar aquesta història ambientada en el tèrbol món del rock'n'roll dels anys setanta en les seves vertent tant musical com extra-musical. Situa l'acció en un món a la carretera, de ciutat en ciutat, consumint nits plagades de drogues, orgies, conflictes. Allà és on els protagonistes de la pel·lícula, una banda de rock que camina cap a l'èxit, conduiran milles cap al descontrol, acompanyats per les incombustibles grouppies, consabudes seguidores sexuals dels músics, i per un jove cronista musical que s'endevina alter-ego ficcionat del propi director. Cameron Crowe utilitza el jove William per reviure una època, ja passada, on va seguir els Allman Brothers de gira. Aquesta nostàlgia i ganes de revisitar una època impregnen la banda sonora de la pel·lícula. Bandes ja mítiques com Led Zeppelin, The Who, Black Sabbath, David Bowie, Bob Dylan, Simon & Garfunkel o Neil Young, fan cap en algun moment a la pel·lícula. És per això que qui no estigui del tot familiaritzat amb aquesta època musical poc en podrà treure de la pel·lícula. I això és així perquè Crowe autoinstala la seva pedanteria en el jove William. S'encarrega de donar a conèixer la seva pressa a l'hora de triomfar, la consecucuió d'un somni, la seva necessitat de mostrar al món l'essència superdotada que el dugué a sortir de gira amb una banda de rock en plena adolescència i sortir-ne ben parat. Les subtrames de la pel·lícula queden com a simples històries sense massa interès que queden a l'ombra del director/protagonista i que no escapen als estereotips marcats pel Hollywood més maniqueu. Tot es limita a fer-nos viure la passió del director per la música. I no era això, veritat? O sí...? El personatge de la grouppie, de nom tan Beattle com Penny Lane, és també un retrat de la setantera fan autèntica. D'aquestes encara n'hi ha, és cert, però solen canviar concerts de rock per discoteca a Marbella. La concomitància, a tots els nivells, entre la Penny, el jove William i els músics és el caldo de cultiu de tot tipus de situacions. Fent honor a la llegendària frase “sexe, drogues i rock'n'roll”, la pel·lícula interferirà en les seves vides per intentar ser reflex d'una època, endinsant-se en les seves relacions. La pel·lícula només se salva de la banalitat gràcies a la música. Qui estigui avesat al rock'n'roll dels anys setanta està destinat a fruir d'una deliciosa banda sonora. Qui no professi amor per aquest estil, a més de suportar un argument insubstancial, haurà de lluitar amb les cançons guitarreres i els músics peluts. Mala senyal que la degustació d'una pel·lícula hagi d'anar a càrreg d'una banda sonora, però això és al que estàs condemnat si no dotes d'interès una història. El pitjor per la pel·lícula, però, no és això. El pitjor és haver-se de veure comparada amb el gran documental de Martin Scorsese anomenat The last waltz (L'últim vals) ,on el cineasta novaiorquès retrata aquesta època desde la visió d'un últim concert, el que la mítica The Band va oferir per tancar la seva singladura.
< fitxa tècnica Direcció i guió: Cameron Crowe.
|
|
