<< indicada x: començar a conèixer el que va representar (i encara representa) la nouvelle vague.
>> prescrita x: no hi ha contraindicacions per aquesta pel·lícula.
» inici
|
AL FINAL DE LA ESCAPADA (À bout de souffle) Godard enceta la seva filmografia l'any 1959, narrant la història d'un vulgar lladre de cotxes que a París es veurà assetjat per la policia després d'haver matat un membre d'aquest cos durant un viatge per carretera, amb cotxe robat inclòs. Un cop a la mencionada capital francesa, Michel anirà a trobar a Patricia, i intentarà cobrar un deute.
Pocs dubtes queden ja a aquestes alçades sobre el que Al final de la escapada, de Jean-Luc Godard, representà en el seu moment, i més important encara, el que ha representat en la història del cinema. 1959 fou el mateix any de debut, mesos davant o mesos enrere, de companys seus com François Truffaut o Claude Chabrol, amb Els quatrecents cops i El Bello Sergio respectivament, uns films que trencaren amb tots i cadascun dels convencionalismes que s'havien establert en el cinema francès i mundial al mateix temps. També és destacable la realització, quasi contemporàniament, de pel·lícules com Hiroshima, Mon Amour i, sobretot, El año pasado en Marienbad, d'Alain Resnais, una pel·lícula que s'allunya del que era l'anomenada nouvelle vague, però que igualment trencà amb tot convencionalisme, situant la càmera en la ment dels personatges, buscant així el caos narratiu. Això dotava al cinema francès d'uns estandarts que marcaren una època pràcticament inigualable en la història del cinema. Ara, quaranta-cinc anys després de la seva realització, Al final de la escapada encara deixa atònit. Com passa amb L'acoirassat Potempkin, d'Eisenstein, no defalleix malgrat els anys, essent encara un referent en el món del cinema, una obra de la qual n'ha begut gran part de la filmografia posterior ja que, per posar un exemple proper, podem assegurar que sense Godard, no s'entendria Tarantino. Fill cinematogràfic d'un director com Rossellini, la primera pel·lícula de Godard, aclamada i premiada internacionalment, i que ara ens ocupa, s'acosta a l'estil documental, amb interpel·lacions a càmera, mirades a l'objectiu d'alguns extres, constant càmera en mà, llum natural i edició brusca i bruta. Godard intenta crear a l'espectador la sensació d'estar visionant una pel·lícula en tot moment, i ho aconsegueix, amb un estil aparentment descuidat, amb talls que semblen fets sense el més mínim esperit coherent i salts d'eix que en un altre moment li podrien haver costat la presó. Aquest estil trencador, es va anar refinant posteriorment per part dels membres de la nouvelle vague. Amb el muntatge de talls secs que provoquen petites el·lipsis temporals, s'intenta eliminar tot espai de temps sobrant dins cada seqüència. Aquesta declaració d'intencions, de marcar un estil i un ritme a la pel·lícula, queda també demostrada amb l'obertura del film, on veiem a Michel, el protagonista, un jove que fulleja un diari, dret en un carrer de Marsella. És aquí, de bon començament, que fa el primer d'una llarga sèrie de gesticulacions que l'apropen a la figura del seu admirat Humphrey: passar-se el dit polze pels llavis. Aquest gest dóna confiança al personatge, i curiosament el repetirà Patricia, interpretada per Jean Seberg, al final del film, demostrant que durant la pel·lícula ha passat per un procès d'aprenentatge personal. A partir d'aquest moment final endevinem que Patricia assumirà el rol de Michel, un rol enigmàtic que ja ha anat demostrant al llarg del metratge, al que li ha anat sumant autoconfiança. La confiança que Michel té envers ell mateix no defalleix mai, i és un recurs que Godard utilitza intel·ligentment, tant amb les seves gesticulacions i rèpliques, com amb els monòlegs que té amb si mateix. Amb Al final de la escapada, Godard filma un cinema espontani, treient la càmera al carrer, i narrant una història sense massa pretencions, doncs Truffaut, autor de la trama, s'havia basat en un fet real. Tot i els "experiments" formals de Godard, la pel·lícula no es queda en la forma, sinó que la utilitza per arribar al fons. Amb la interpretació magistral de Jean-Paul Belmondo i Jean Seberg, Godard aconsegueix dotar la pel·lícula d'un rerafons existencial que fa que els protagonistes, especialment Michel, interpretat per Belmondo, no resulti del tot inverosímil. Amb el seu estil, imitant a Humphrey Bogart en tot moment, tant amb trets físics com en algunes respostes, aquest pesonatge crea una misteriosa atmòsfera al seu voltant, com bé ens mostra Godard amb el constant fum de la seva cigarreta. Com escrigué el seu compatriota Robert Bresson en les notes sobre el cinematògraf, quan dues persones es miren als ulls no veuen els seus ulls, sinò les seves mirades. Això queda pal·lès a Al final de la escapada. La interacció entre els dos personatges va més enllà del diàleg. Només amb l'aprenentatge final per part de Patricia, passant-se el polze pels llavis, i amb la seqüència on s'intercanvien el barret, Godard ens mostra quelcom més que una relació noi/noia. La imatge que dóna Michel cavalca entre allò grotesc i còmic. Viu al límit, com bé diu un cartell estratègicament col·locat al carrer: "Viu perillosament fins el final". Ben bé podria ser un personatge tret de les pel·lícules de gàngsters que l'influencien. Almenys això denoten les seves seques i sovint maleducades rèpliques. Això ho podem transportar al propi Godard. Ell és un cineasta enormement influenciat pel mateix cinema. Així, ens trobem un reflexe de Godard en el protagonista de la pel·lícula. Fins llavors, s'utilitzava la vida, la història per fer cinema. Ara, a més, s'utilitza el mateix cinema per fer cinema. La pel·lícula és també un compendi de cites i elements extrets del món del cinema, el que en podriem anomenar "metacinema". Com bé deien els components de la nouvelle vague, ells tenien consciència de ser hereus del cinema de Griffith, i això es tradueix en un recurs a Al final de la escapada. Els referents constants al cinema queden demostrats en la descripció del personatge interpretat per Jean-Paul Belmondo. Godard utilitza el gàngster propi del Hollywood clàssic per caracteritzar Michel. A més, ens trobem desde cameos estelars com els de Melville o el d'ell mateix, fins cites de directors com el seu admirat Nicholas Ray. També veiem l'aparició d'una venedora de la revista "Cahiers du cinéma", naixement de la nouvelle vague, amb frase inclosa: -"Què té en contra dels joves?" Les referències al cinema que l'influencia i al seu propi món serà recorrent en el cinema de Godard, com posteriorment ens mostrarà a Pierrot le fou, on li atorga un petit però inoblidable personatge a Sam Fuller, i ho seguiran d'altres directors, com Wenders a El amigo americano finals dels anys setanta. L'esperit renovador d'aquests (llavors) joves creadors, es va anar formant a partir de la seva col·laboració en la famosíssima revista "Cahiers du cinéma", que comptava amb noms com Rivette, Truffaut, Chabrol i Rohmer, a més del propi Godard. Pràcticament contemporània a ells, i igualmentment sorprenent, ens trobem la figura d'Alain Resnais, un dels més grans cineastes, que tot i trencar igualment amb la línia que havia marcat el cinema clàssic, restarà un pèl allunyat de l'anomenada nouvelle vague, que per importància i influència pot ser considerada com la Segona Revolució Francesa. D'altra banda, el gran resultat de la pel·lícula es deu també en part a la fantàstica fotografia de Raoul Coutard, que ajuda el film amb una atmosfera magníficament aconseguida tot i la manca d'il·luminació extra, i també a la música jazzística de Martial Solal, que amb la repetició i variació constant de temes com "La mort" i "Pursuite", donen un inconfusible toc al film, un toc enigmàtic i de ritme vertiginós. Aquest moviment d'origen francès, exemplificat a Al final de la escapada, va acostar el cinema a la llibertat, sense rigideses narratives ni fílmiques, i la va trobar, una llibertat d'expressió personal, acostant la càmera al que havia fet Dziga Vertov durant els anys 20 tot buscant el pols de la societat russa de l'època. Les seves influències, però, arrancaven de punts i estils aparentment inconnexes, que anaven des del cinema de Hitchcock fins els westerns, passant per Renoir, Hawks, Lang o Rossellini. Aquest últim, i més en general el neorrealisme italià, que tant tenia a veure amb cert cinema francès, foren un dels principals motors en l'eclosió de la nouvelle vague. I és que Godard va viure en cinema, ja que, a més de les influències comentades, sembla seguir en gran part el ja mencionat llibre de Bresson, "Notes sobre el cinematògraf", on el mestre francès aconsella, entre d'altres coses, excavar in situ, sense marxar a una altra banda, buscant el doble i el triple fons de les coses, i assegurar-se d'haver esgotat tot allò que es comunica per la immobilitat i el silenci, així com atrapar instants amb esponteneïtat i frescor. I això és el que aconsegueix Godard, que en la seva pel·lícula es senti l'ànima i el cor, i això es troba si és feta amb un treball manual.
< fitxa tècnica Títol original:
À bout de souffle
|
|
