» inici
|
AGUA CON SAL Una estudiant cubana acabada d'arribar i una noia jove amb un problema familiar al darrere de l'altre, amb una situació cada vegada més insuportable i insostenible, treballen de forma il·legal, sense papers, en una fàbrica de mobles que les explota de mala manera. Lluny d'acomplir el seu somni, la vida es converteix en un infern diari i quotidià on només es tindran a elles mateixes.
Dues noies amb problemes, descontentes de la vida, lluitant per ser elles i sortir endavant en un món laboral, sexual i d’oportunitats que sembla organitzat per desgraciar-les. Amigues i solidaries, però també in extremis, a punt d’explotar l’una contra l’altre cada dos per tres. Una d’elles es dedica a la prostitució, gairebé com un acte d’alliberament. Una d’elles és inmigrant clandestina, sense papers. Les dues amb personalitat, amb recursos, amb discurs, amb un gest de dolor amagat per la dignitat i aquella resistència que roseguen cada dia mil i una injustícies. No us recorda tot una mica a Princesas? Aquell frau lamentable, massa pensat, massa previst tot, massa de teoria de Cinema per Debat de disseny, es veu superat per totes les bandes malgrat l’aire que se li va voler donar de pel·lícula per guanyar tots els premis de l’any, de pel·lícula amb temàtica social que serveix per consolar la mala conciència de la massa humano-espectadora (estil Los lunes al sol o Mar adentro) pel petit film de Pérez-Rosado, que es beneficia d’aquell realisme que només s’obté amb poc pressupost. Les idees clares, les actrius immediatament convincents, els diàlegs compactes, justos i versemblants. Un dels personatges immigrants actua com un fill de puta, i el film es distancia així dels plantejaments maniqueistes i caritatius del pensament unidireccional. L’espectador no ha de prendre partit, ni l’obliguen a fer-ho. Senzillament, res no és fàcil. Això fa pensar i incomoda. Tanmateix, Agua con sal desprèn aquell aire de “per fi algú ens entén, o ho entén tot i no ho fa servir per la seva causa”. Probablement per això està destinada a passar volant. Llàstima. Feia setmanes, per no dir mesos, que no s’estrenava una pel·lícula espanyola no-documental tan sencera i sincera. Sigueu llestos, acolliu-la a casa vostra. En la part més generosa del vostre cap, del vostre cor i de la vostra cinefília. Tots tres móns en sortiran contents.
< fitxa tècnica Direcció: Pedro Pérez-Rosado.
|
|
