Blanc. Molt de blanc. Blanc per tot arreu. Fins i tot les idees es tenyeixen d'aquest blanc que, a hores d'ara, emergeix incontrolable i devastador de la pantalla del meu Toshiba. Gairebé sembla que els marcs que recobreixen el teclat de l'ordinador també se n'hagin encomanat. Seria un bon començament? Potser no. No, definitivament. Tornem-hi de nou. Altre cop blanc. Pànic blanc.

Potser aquest no és l'inici més encertat -de fet, segur que no ho és- per comentar una pel·lícula. Potser ni tan sols és el millor començament per un film. Però les coses són com són (i no d'una altra manera) i aquesta és, en línies generals, la introducció, el cos i el desenllaç d'Adaptation. Si tot acabés aquí segurament no passaria d'una simpàtica cinta independent, inadvertida per la majoria del públic. Però si hi afegim cinc noms, Spike Jonze a la direcció, Charlie Kaufman al guió i Meryl Streep, Chris Cooper i Nicolas Cage a la interpretació, el projecte ja comença a prendre cos.

A més cal tenir en compte que els responsables d'aquesta obra d'art són els "paranoics cinematogràfics" (i no ho dic jo, sinó que són ells qui es qualifiquen d'aquesta manera) que van convertir l'extravagant Being John Malkovich en un meravellós joc de titelles, els mateixos que ara ens proposen un estrambòtic exercici de metacinema. En aquest cas, la por, el neguit i el pànic escènic de tot creador a l'hora de començar a dibuixar la seva obra són els elements cohesionadors de la història, amb una subtrama espectacular que relliga l'adaptació del llibre que li havien encarregat a Charlie Kaufman, la història entre el que havia de ser el protagonista de la pel·lícula, John Laroche, i l'escriptora del llibre, Susan Orlean. A mida que avança la cinta, les seves aventures es creuen progressivament, articulant un discurs sensacionalment original i genuí. En aquest sentit, els seus valors són innegables i imprescindibles dins de l'evolució del cinema com un art que es qüestiona a sí mateix en la recerca de nous camins.

Així doncs, realitat i ficció s'agafen de la mà amb la desconcertant vinculació entre les dues que fa que l'espectador no pugui saber amb certesa què és real i que és fruit de la imaginació de la parelleta que formen guionista i director. Kaufman es dibuixa a sí mateix en una veritable abstracció de la figura de geni despistat que, abandonant el vestit d'etern perdedor i somiatruites, es perfila com el gran triomfador de la pel·lícula. Al cap i a la fi, com gairebé sempre, una història de trens perduts i de segones oportunitats desaprofitades; un relat biogràfic i inventat, transgressor i clàssic; una cinta sintètica però sobretot molt ben construïda.

En el seu segon treball plegats, Jonze i Kaufman relaten amb un talent magistral la feina d'un guionista (el mateix Charlie Kaufman) a qui li han encarregat l'adaptació del text d'El Ladrón de Orquídeas. Tot i que el llibre explica les aventures de Laroche com a col·lector furtiu d'Orquídies, en els fons la història parla del desig que tots tenim d'experimentar la passió. Charlie Kaufman s'adona que aquesta fal·lera s'ha apoderat de l'escriptora del llibre i que segurament a ell li passa el mateix.

És curiós assabentar-se de la gènesi d'Adaptation. Realment curiós, o fins i tot extravagant. Després de veure el primer treball de Charlie Kaufman com a guionista a Being John Malkovich, el director Jonathan Demme (El silenci dels Anyells, Philadelphia) li encarrega l'adaptació d'El Ladrón de Orquídeas, una novel·la de la periodista del Newyorker Susan Orlean. Passen sis mesos des que Kaufman accepta l'encàrrec d'adaptar el llibre d'Orlean fins que Jonathan Demme en rep un primer esborrany. En llegir-lo, Demme es posa les mans al cap i comprèn a la perfecció que el text no té res a veure amb el que ell esperava. Tot i el desconcert inicial, després de llegir-lo en queda completament encantat: el guió és atractiu, atrevit i original però, per sobre de tot, reflecteix a la perfecció la passió que va dur a Orlean a escriure el llibre; una passió que la porta a no seguir cap estructura narrativa i que condueix a l'escriptora per camins que l'allunyen de la narrativa convencional.

En definitiva, Adaptation és el fabulós treball de Spike Jonze i Charlie Kaufman, un director i un guionista que ens expliquen una història sobre un home que escriu una pel·lícula sobre sí mateix adaptant un guió sobre una dona que escriu un llibre sobre un home que explica una història sobre la passió i que només (o sobre tot) pensa en les Orquídies. Enrevessat? Potser soni obsessiu, desmesurat, incomprensible i egocèntric, però és realment així tal com havia de sonar.

Ara sembla que sí, força millor. Potser ja ho tindríem.

Pantalla en blanc.

< fitxa tècnica

Direcció: Spike Jonze.
País: EUA.
Interpretació: Nicolas Cage (Charlie Kaufman / Donald Kaufman), Meryl Streep (Susan Orlean / Madre de Orlean), Chris Cooper (John Laroche), Tilda Swinton (Valerie), Cara Seymour (Amelia), Rheagan Wallace (Kim Canetti), Jane Adams (Margaret), John Cusack, Agnes Baddoo, Paul Fortune, Paul Jasmin.
Guió: Charlie Kaufman i Donald Kaufman; basat en una obra de Susan Orlean.
Producció: Jonathan Demme, Vincent Landay i Edward Saxon.
Música: Carter Burwell.
Fotografia: Lance Acord.
Muntatge: Eric Zumbrunnen.
Disseny de producció: K. K. Barrett.
Direcció artística: Peter Andrus.
Vestuari: Casey Storm i Ann Roth.
Estrena als EUA: 6 de desembre de 2002.
Estrena a Catalunya: 21 de març de 2003.
Versió doblada al català: No