<< indicada x: recuperar una història sòbria i enginyosa d'un dels directors francesos amb més projecció.
>> prescrita x: els que vulgueu cinema amb molta acció per passar una bona estona.
» inici
|
5 x 2 cinco veces dos (cinq fois deux) Alguna cosa té el cinema francès que el fa diferent, i és que per ells, els francesos, el cinema té una importància capital com a expressió cultural, i per tant, se l'ajuda i es promociona. Fariem bé aquí imitant-los una mica en aquest aspecte. Només cal veure l'enorme quantitat de grans cineastes francesos que han sortit al llarg del temps: Renoir, Bresson, Vigo, Clair, Godard, Truffaut, Resnais, Chabrol, Rohmer... És tan sols una part, però només mirant aquesta llista hauríem de veure que alguna cosa passa. No és casualitat.
François Ozon, just al contrari del que dèiem referent a ¡Salvados!, aporta una visió pròpia a la història, narrant de darrera a davant, de final a principi, intel·ligentment, explicant cinc episodis de la vida d'un matrimoni (alguna cosa tindrà a veure Bergman) que posen de manifest l'origen d'un fracàs. Ozon va directe al gra, no es perd en banalitats que només serveixen per emplenar, i apunta a allò que realment ens ha d'importar dins la història. Si alguna cosa està demostrant Ozon és una maduresa interessant. I això diu bastant d'algú com a cineasta. No es tracta d'encimbellar Ozon, doncs li queda un llarg camí i millors pel·lícules si vol passar a ser un dels grans, però quan una carrera, com és la seva, és ascendent, es converteix en digna de seguir. Després de 8 mujeres, correcta per uns, discutible per altres, i de la lynchiana La piscina, la que ara ens ocupa, 5x2 (Cinco veces dos), aporta serenitat a la seva filmografia. Es tracta, doncs, de la pel·lícula fins ara més efectiva d'Ozon, i ho deu, en part, a la seva senzillesa. La narració comença en el moment de signar el divorci matrimonial de la Marion i en Gilles. Un cop acabat aquest capítol, salta enrere fins una escena de la parella fent vida de casats, i així va fent salts al passat, mostrant-nos el naixement del fill i el casament, fins el moment en què es van conèixer. Al contrari del que es sol fer, Ozon no busca culpar la rutina del fracàs d'un matrimoni, sinó que intenta buscar un doble fons en moments importants de la vida de la parella. La manera de narrar la història, lluny de comparar-la amb Irreversible, porta a pensar en Dos amigas, de Jane Campion. És una manera de filmar que provoca potser més suspens que la linial, i que, sabent com acaba, et condueix a analitzar amb més intensitat cada moment de la seva vida. A més, cada petita història de les cinc que formen la pel·lícula és interessant per sí mateixa, i això ajuda a discernir per separat, sense buscar una solució única i general. La part interpretativa és importantíssima en un film d'aquestes característiques, i tant la Valeria Bruni-Tedeschi, amb un canvi d'aspecte veritablement sorprenent, com l'Stéphane Freiss, aporten aquest gra bàsic sense el qual una pel·lícula s'enfonsa. Aquest detall, juntament amb una curiosa elecció musical que s'entén en l'episodi final, i on Paolo Conte i Luigi Tenco tenen una gran importància, toquen el film amb la bareta màgica. Ozon va formant un trencacoscles, però no dóna respostes definitives. Deixa espai i llibertat a l'espectador perquè interpreti la pel·lícula. I això és molt més interessant i menys fastigós que menjar-s'ho tot ja mastegat.
< fitxa tècnica Títol original: Cinq fois deux.
|
|
