» inici
|
1941 Ha passat menys d’una setmana de l’atac japonès a Pearl Harbor. A la costa occidental dels EUA, els americans estan amb els pèls de punta esperant un imminent atac japonès. Mentres el General Stillwell intenta apurar la defensa d’aquella part dels EUA i els rumors més esbojarrats d’invasió recorren tot el país, un solitari aviador armat, el capità “Wild” Bill Kelso, sobrevola els aires cercant japonesos, donant peu a rumors cada cop més alarmistes.
Un dels gèneres que més li ha costat a Spielberg ha estat el de la comèdia. Tractar la II Guerra Mundial en clau còmica li va representar el primer fracàs comercial de la seva carrera i, també, l’obertura d’ulls mundial envers el nou geni cinematogràfic: Spielberg no era perfecte. Sobre un guió de Robert Zemeckis i Bob Gale, i interpretada pels immediatament posteriors blues brothers James Belushi i Dan Aykroyd, el film especula amb un humor poc aconseguit sobre un possible atac japonès a Califòrnia. Un personatge com Chuck Jones, un dels genis de l’animació, en va ser assessor creatiu, i això va ajudar a donar-li a la pel·lícula aquest toc naïf que tant acusa. L’humor en cinema, com en d’altres arts, necessita un plantejament seriós i ple de rigor; 1941 ho obvia. El realitzador també demostra mancances com a cineasta còmic, i és que copia gags de genis com Buster Keaton o Harold Lloyd espatllant-ne allò que resultava graciós, i és que si parlem de cinema, acostuma a fer-nos gràcia quelcom depenent de la forma, de com està filmat, no del fons en sí. És com la manera d’explicar un acudit. Depèn de qui l’expliqui, pot fer gràcia ; si l’explico jo, no en fa. L’estela d’Animal House (Desmadre a la americana, 1978), la comèdia de John Landis, és present durant tot el film, quedant-se, irremeiablement, a l’ombra d’aquesta. Landis, tot i tractar-se d’un director que ha perdut pel camí la capacitat còmica que havia demostrat amb la pel·lícula en qüestió o amb d’altres com The Blues Brothers, sempre ha estat molt més dotat que Spielberg per la comèdia esbojarrada, pel que en podriem anomenar slapstik, i mentre el film d’aquest intenta fer-nos gràcia, el d’Spielberg intenta mostrar-nos que és graciós. Una gran diferència. De la pel·lícula només en salvaria l’aparició d’un dels grans mestres (i més oblidats) del cinema: el gran Sam Fuller. Les seves aparicions en forma de cameo són sempre prodigioses.
< fitxa tècnica Direcció: Steven Spielberg.
|
|
