Haneke es versiona a si mateix

Sembla que Michael Haneke s’apunta a la moda asiàtica de reversionar per EEUU un dels seus propis títols, com va fer Hideo Nakata dirigint la seqüela de la seva pròpia creació: The Ring.

Michael Haneke

Els seus darrers títols han estat bastant irregulars. El temps del llop (2003) va ser erròniament valorat com un film de ciència-ficció quan se situa al present i l’únic que pretenia el director era centrar-se en uns personatges portats a la situació més extrema. El seu anterior treball, La pianista (2001), va ser un més acertat esforç per reflectir com un ésser humà pot perdre la seva humanitat; era una crònica desconcertant de l’alienació de l’individu. I l’últim que hem vist de Haneke, Caché (2005), es podria dir que ha decepcionat i agradat a parts iguals a un públic que va conèixer aquest director alemany, principalment, amb Funny games.

Fotograma de Funny games

És aquest títol el que ara sembla que tornarà a dirigir amb producció i actors nord-americans. Considerada l’obra mestra de Haneke, tot i títols anteriores destacables com la primera part de la seva trilogia sobre la “glaciació emocional”: El séptimo continente (1989), seguida per Benny’s Video (1992) i tancada amb 71 fragmentos de una cronología del azar (1994). Tres anys després, Haneke es consagra internacionalment amb Funny Games, que guanyà diversos premis a Chicago, Oporto i Ghent, i va participar a la secció oficial de Cannes.

El remake, que ara podria estar protagonitzat per Naomi Watts (encara per confirmar), és un thriller on una família és segrestada per dos homes que no dubtaran en sometre’ls als jocs més sadícs sense que en cap moment de la història es doni lloc a una justificació o explicació de perquè ho fan. Ara haurem de veure si Michael Haneke és capaç de donar la típica volta de torca que sap donar a les seves històries i meravellar-nos novament amb la mateixa trama però amb altres cares i escenaris.

Uma Thurman: de núvia a superheroïna

Molts ens preguntem com és possible que la meravellosa cega de “Jennifer 8”, la sexy ballarina de “Pulp Fiction” i, sobretot, la fantàstica antiheroïna de “Kill Bill”; Uma Thurman, pugui ara estrenar “My Super Ex-Girlfriend”. Però si repassem la seva filmografia, tot i decents comèdies romàntiques on acabava amb l’estereotip de “noia rossa guapa que s’enduu al noi de la història” com “La verdad sobre perros y gatos”, o films futuristes com “Gattaca”, cal recordar les poc encertades “Batman & Robin”, “Los vengadores” o la recent seqüela “Be cool”.

Thurman a "My super ex-girlfriend"

Així, després d’encertar mitjanament amb el paper de Rafi Gardet a “Secretos compartidos” amb la Meryl Streep, i d’Ulla a “Els productors”, ens sorprendrà amb “La meva super ex-nòvia”. Tot i la premisa, pot ser la gràcia de l’actriu i el fet que és com una mena de “Los increíbles” en imatge real que intenta proposar una alternativa d’heroi creat i no adaptat del cómic, fan que valgui la pena. La història ens explica la lluita de la superheroïna contra el malèfic professor Bedlam i paral·lelament la seva lluita per acabar amb la nova relació que inicia el seu ex-nòvio fent-li la vida impossible a ell, que desconeixia les habilitats de la seva ex, i a la nova noia amb qui surt.

L’actriu es pren les coses amb calma. I ja de cara a l’any vinent prepara la seva col·laboració per mitjà de la veu a “Bee movie”. Una pel·lícula d’animació on els insectes tornen a ser els protagonistes i on Uma Thurman comparteix protagonisme amb Jerry Seinfeld, Renée Zellweger, Alan Arkin o Kathy Bates.

Fotograma de "Bee movie"

I per l’any 2008, Thurman rodarà “In Bloom” del director ucrainià Vadim Perelman que a més es troba inmers en dues produccions més per aquest any i el vinent: “Truce” i “The Giver”, i al que nosaltres vam conèixer per “Casa de arena y niebla”. La pel·lícula és la història d'una dona que es va lliurar de la culpabilitat per un esdeveniment semblant al de l'institut nord-americà "Columbine" vint anys enrera i com en la seva vida ídilica present, aquell fet del passat tindrà conseqüències.

El retorn de Futurama

Ragetti i Pintel de "Pirates del Carib" a la premiere a EEUU

Mentre arriben les fotos de la premiere a Estats Units del que serà una del estrenes de juliol: “Pirates del Carib 2”, ara que comencen a emetre’s les típiques sèries de l'estiu i sobretot quan ja podem veure el teaser del que serà la pel·lícula d’una de les sèries d’animació més conegudes, “Els Simpson”, de Matt Groening, arriba la notícia que una altra sèrie del mateix creador tornarà a les pantalles nord-americanes i, per via digital, imaginem que també a les catalanes.

La sèrie començava el 1999 i fa tres anys que va acabar després de quatre temporades per una aparent baixa audiència, un cas semblant al de “Pare de família” que ara torna a estar en emissió després del seu éxit en dvd i porta ja sis temporades. A Espanya es van emetre les quatre temporades de "Futurama" però els constants canvis d'horari no ajudaven a una fidelització de l'audiència. En canvi ha tingut una bona acollida al mercat del dvd espanyol que unida a l'internacional ha propiciat aquest retorn previst amb 13 capítols pel 2008.

Les veus originals de la sèrie, Katey Sagal, Billy West i John DiMaggio, també es reincorporen a l’equip per fer possible les aventures de Fry, un jove repartidor de pizza neoyorquí no massa afortunat en la seva vida que acaba criogènicament congelat el cap d’any de 1999 i anirà a parar a la “Nova Nova York” de l’any 3000, on les noves tecnologies han evolucionat moltíssim i els humans conviuen amb altres éssers de la galàxia.

Sens dubte, “Futurama” és un altre exemple més, tot i que es tracti d’animació, que s’uneix a títols com “Perdidos”, “Mujeres desesperadas”, “24”, “House”, “Pare de família” o “Los 4400” per demostrar que a l’actualitat les sèries de TV gaudeixen d’una major qualitat que moltes pel·lícules que veiem al cinema.

Un País de les Meravelles diferent

El director Guillermo del Toro presentava "El laberinto del Fauno", la seva última pel·lícula, al recent Festival de Cannes. Un títol que molts ja han comparat amb les aventures d'Alícia al país de les meravelles. I es podrien trobar similituds tot i l'estètica fosca que caracteritza el cinema del director de "Cronos" i "Hellboy"), ja que tenim també a una nena com a protagonista que es debatrà entre la fantasia i la realitat per conduir-nos a un univers únic, carregat d'aventures i emocions.

Ivana Baquero a la pel·lícula de Guillermo del Toro

“El laberinto del fauno” ens porta a l'any 1944 i comença amb el viatge d'Ofelia (Ivana Baquero), una nena de 13 anys que amb la seva mare Carmen (Ariadna Gil) en avançat estat de gestació, es trasllada fins un petit poble on es troba Vidal (Sergi López), nou marit de Carmen i capità del exèrcit franquista amb la missió de trobar als últims membres de la resistència republicana amagats a les muntanyes. Un cop allà, Ofelia descobrirà una nit les runes d'un laberint on coneix un faune (Doug Jones), una criatura que li farà una revelació que s'ha de descobrir en veure la pel·lícula...

Sens dubte és un projecte que el director de "Blade" devia tenir al cap des de fa temps per la cura que ha tingut de cadascun dels detalls de la història i de l'ambientació. No sabem si tant de temps com el que es porta parlant de la "oficial" Alicia del país de les meravelles en carn i ossos al cine. Des de finals des del 2004 se'n venia parlant, però no de la clàssica història de Lewis Carrol que la Disney ens va donar a conèixer en format animat, sinó de l'adaptació del videojoc "American McGee's Alice" que ja de per si és una particular adaptació del personatge creat per Carrol. Com en el cas de "El laberinto del Fauno", el joc i la pel·lícula són una visió més fosca d'aquest personatge i la seva visita al peculiar país.

Imatge del videojoc "American McGee's Alice"

Dos anys ha trigat en confirmar-se aquesta adaptació i la seva protagonista que coneix molt bé el costat fosc dels personatges i històries com és la Sarah Michelle Gellar, protagonista de la sèrie de tv "Buffy, cazavampiros" i remakes nord-americans de films de terror japonesos com "La maldición". En estat de preproducció i prevista per l'any vinent, ha degut trigar també aquests anys pels projectes que encara hem de rebre de l'actriu: "Southland Tales" de Richard Kelly i presentada a Cannes; "The Return"; "La maldición 2"; "The Air i Breathe"; "The Girls' Guide to Hunting & Fishing, en ple rodatge; i les properes "Alice", que així és com es titularà, i "Addicted".

Un muntatge que sens dubte ens fa creíble a Sarah Michelle Gellar com Alice

L'argument del videojoc i la pel·lícula és el següent: "Deu anys després del seu retorn al País De Les Meravelles (prenent com a referència el llibre original de Lewis Carroll), tot ha canviat per Alicia. Degut a les seves trobades fantàstiques, Alicia es enviada a un manicomi, la seva casa ha estat destruïda i la seva família assassinada. Per això, ella decideix tornar al País Màgic, que ja no és com ella recordava, el que farà que hagi d'enfrontar-se a moltes coses abans de tornar a una vida normal". Marcus Nispel (La Matanza De Texas 2004) dirigeix i Universal produeix aquesta versió macabra i fosca del clàssic conte infantil. Una versió que molts esperem amb ànsia.

Huston i Visconti a La Filmoteca

L'estiu de la La Filmoteca de Catalunya promet. Dedicarà la temporada càlida al centenari de dos genis de la història del cinema: John Huston (1906-1987) i Luchino Visconti /1906-1976). La notícia apareix avui a la secció de Cultura del diari "El País".

Primer serà el cicle dedicat a Huston en la seva faceta de director i comença demà amb la pel·lícula "A travès del Pacífic" del 1942 amb Humphrey Bogart de protagonista. Després de l’èxit de "El halcón maltés", la Warner va reunir el mateix equip que la va fer possible per rodar aquesta història ambientada a Panamà durant la Segona Guerra Mundial i amb els serveis secrets d’espionatge esmerçant-s’hi a fons.

Humphrey Bogart i Mary Astor a "A travès del Pacífic"

Es podràn veure fins a vint-i-sis títols dirigits per Huston, alguns en els que a més de dirigir apareixia com a actor o signava com a guionista. Una bona ocasió per comprovar el cinema d'un director que a vegades responia a la definició de cinema negre, d'altres a la filosofia del "loser" (perdedor) i, fins i tot, també deixava lloc per l'esperit d'aventura. És interessant que recollin la filmografia d'aquest director ja que, a més, també és coneguda l'àmplia nissaga artística a la que pertany. El pare era l'actor Walter Huston i els seus fills perllonguen el seu cognom: els actors i directors Anjelica Huston i Danny Huston, i el guionista Tony Huston.

Durant el cicle que arribarà fins a la fi de juliol es podran veure, entre d'altres, el mencionat "El halcón maltés" (20 i 21 de juny), "Cayo largo" (23 i 24 de juny), Moby Dick (14 i 17 juliol) i "Dublineses" (20 i 25 de juliol).

I tot i que la Filmoteca no considera a Luchino Visconti menys important que Huston, el cicle que le dedicaran serà més breu i només amb el material actualment disponible en distribució al mercat espanyol, perquè confien en poder oferir una retrospectiva completa l’any vinent amb motiu d’un seminari sobre ell que s’està organitzant a Barcelona a travès de l’Institut Italià.

En aquest altre cicle es projectaran 9 films del 21 de juny al 15 de juliol entre els que trobarem títols com "Senso" (22 i 25 de juny), Rocco y sus hermanos (2 i 7 de juliol), Muerte en Venecia (3 i 5 de juliol) i "El gatopardo" (15 de juliol)

En aquest enllaç al programa podem veure els dies en què es veuran les pel·lícules pel centenari d'aquests dos directors.

El nou cinema de segell alemany

"Grizzly Man", un dels documentals nominats a l’oscar a l'última edició d'aquests premis, per fi arriba a les nostres pantalles. Es tracta d'una producció que ens mostra l'habitual faceta polifacètica d'aquest director alemany, considerat ja un dels pares del nou cinema de seu país. Realitza, guionitza i narra la història de l'expert en ossos Grizzly Timothy Treadwell que visquè entre aquests animals durant cinc temporades. L'Octubre de 2003 es van trobar les restes de Treadwell i de la seva nòvia, Amie Huguenard, a la zona on solien acampar del Parc i Reserva Nacional de Katmai a Alaska. Aquells que havien estat el seu objecte d'estudi i admiració havien acabat amb ells.

El documental "Grizzly Man" ens mostra aquests misteris de la natura i també els de la naturalesa humana tal i com veiem en la figura de Treadwell al llarg dels seus últims anys a la selva. Herzog utilitza imatges originals que Treadwell havia enregistrat per mostrar el seu retrat dels ossos, i alhora vol explorar, tot i que superficialment, la difícil relació entre l'home i la natura.

Després d'aquest treball, Herzog es va endinsar en "The wild blue yonder", un altre documental, en aquest cas de ficció, que es va poder veure a la segona edició del Festival de Cinema Digital de Barcelona, formant part de la categoria "experiències digitals" ja que Herzog el va rodar en digital. I que, de fet, ja s'havia projectat al Festival de Sitges'05 juntament amb "Grizzly man".

The Wild Blue Yonder una obra mestra de l'estalvi cinematogràfic ja que està construïda a partir de les declaracions d'un actor a càmera acompanyades per llarguíssims blocs d'imatges d'arxiu. L'actor, Brad Dourif, ens explica que va arribar d'un altre planeta per estudiar la possible col·lonització de la Terra alhora que els humans van anar al seu per fer el mateix.

(http://psychocorp.net/articulos/sitges2005/12_miercoles.html).

Tot i que probablement es farà esperar com el treball anterior del director, esperem que finalment també la poguem veure.

Però pot ser ens arriba abans el retorn d'Herzog a la ficció pura i dura, tot i que inspirada en fets reals. "Rescue Dawn", ja acabada de rodar, ens portarà l'èpica història d'un pilot nord-americà que haurà de sobreviure després de caure atacat sobre Laos durant la guerra de Vietnam. Probablement una trama similar a "Enemigo a las puertas" que compta amb Christian Bale en el paper protagonista, i Steve Zahn ("Sahara") és un dels actors que l'acompanyen. Una nova oportunitat de veure les qualitats dramàtiques del protagonista d'"El maquinista".

De professió lladre o taxista?

L'any 1976 Martin Scorsese estrenava la història de Travi Bickle, interpretat per Robert de Niro, un veterà de Vietnam enfrentat a la marginació social a la que el seu propi país el sotmet. Un home que comença a treballar de taxista per la nit, oferint-se fins i tot a anar a les zones més perilloses de la ciutat. Es tracta de "Taxi driver", una pel·lícula que es va convertir en un referent en la filmografia del director però també del gènere social.

Imatge de "Taxi Driver"

Lluny de pretendre emular a Martin Scorsese, aquest divendres s'estrena "El taxista ful" del barcelonès Jo Sol. Vam conèixer a aquest director amb el seu treball anterior i debutant: "Tatawo". En aquesta compartien protagonisme Tatawo, un bar i saló de tatuatge situat al casc antic del centre de Barcelona, i el seu regent Mariel. Ell està secretament enamorat de Simona, una noia interpretada per Elsa Pataky que duu pràcticament tot el cos tatuat per obra i gràcia del seu antic xicot, íntim amic de Mariel i del que ella segueix enamorada tot i haver-la abandonat. Mariel farà tot el possible per aconseguir els diners necessaris per esborrar els tatuatges del cos de Simona i així començar una nova vida amb ella.

Pepe Rovira a "El taxista ful"

Amb aquell treball, Jo Sol va passar desaparcebut tant per públic com per crítica però amb "El taxista ful", Sol ho torna a intentar. Ja hem dit que no pretèn imitar el treball d'Scorsese a "Taxi driver" però es pot dir que es val de recursos semblants com l'ofici de taxista, un barri marginal i una societat que condemna al protagonista al seu propi destí. Es tracta de la història de Pepe Rovira., un conductor de taxi pels carrers de Barcelona que seria igual que qualsevol altre taxista de 50 anys si no fós perquè els taxis que condueix són robats. Jose roba per poder treballar.

"El taxista ful" arriba a les nostres pantalles aquest divendres 16 de juny.

Dones darrera la càmera

Des del passat dijous 8 fins aquest proper diumenge, 18 de juny, podem seguir a la Filmoteca de Catalunya la XIV Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona. Aquest recull de films dirigits per dones torna a la Filmoteca després d’un parèntesi de 4 anys.

http://mostra.dracmagic.com

Avui en dia escoltem el nom de Sofia Coppola i no ens sembla res d’extraordinari. Però el nombre de realitzadores femenines segueix sent en l’actualitat molt escàs. Per exemple, en l’última edició del Festival de Cine Digital de Barcelona, només un dels títols a concurs estava dirigit per una dona (“Find love”, Erica Dunton).

Una de les primeres dones en donar el pas per posar-se darrera d’una càmera va ser Maya Deren (EEUU, 1961) . “Va ser una directora de vanguàrdia i una teòrica del cine entre 1940 i 1950 [..] La primera pel·lícula que va dirigir fóu “Meshes of the Afternoon”, el 1943, amb la col·laboració d’Alexander Hammid. Deren va dirigir sis curts i altres films que va deixar sense acabar...” (La dura profesión de directora de cine, Bárbara Martos)

"Meshes of the Afternoon"

Des de llavors hi hagut molt poques directores de cinema a nivell internacional, i moltes han estat actrius abans, entre elles trobem la Jodie Foster (“Little Man Tate”, “Home for the Holidays”) o Anjelica Huston (“Agnes Brown”). A nivell nacional, cal destacar el treball d’Isabel Coixet (“Mi vida sin mi”, “La vida secreta de las palabras”) i Iciar Bollaín (“Te doy mis ojos” i la inminent “Mataharis”).

Es podria trobar moltes similituds entre els diferents títols que han rodat aquestes dones, similituds que podrien donar a lloc a un gènere cinematogràfic en si mateix ja que tenen en comú molts temes que aborden i la manera en què s’apropen a ells. Es tracta de preocupacions de caire social o familiar, i les situacions i relacions huamenes que es donen entorn a elles. Però llavors arriba Sofia Coppola que amb “Verges suïcides” i “Lost in Translation” trenca amb aquest estil. També toca temes socials, familars, relacions humanes i de parella però ho fa d’una manera diferent. I ara s’endinsa en el gènere històric amb “Maria Antonieta”, obrint així el camí de la directora de cinema. No seria precisament positiu que les dones es tanquessin en un gènere, seria com un guetto respecte al cine dirigit per homes. I el treball de Coppola demostra que les dones també poden abarcar tots els gèneres.

Kristen Dunst a "Maria Antonieta"

La XIV Mostra que podem veure a la Filmoteca també ho demostra. Tornant a ella, cal dir que, des de 1993, tracta de promoure el cinema dirigit per dones, visibilitzant la cultura audiovisual femenina, projectant filmografies de realitzadores d’arreu del món i evidenciant així la importància de la seva contribució a la història del cinema. Per aquesta edició s’han programat 43 pel•lícules: aquelles dedicades a recuperar la història del cinema realitzat per les dones (Dorothy Arzner, Ida Lupino), altres de ficció i documentals d’actualitat, tambés les que s’apropen a l’horror de la violència masclista i a l’explotació de les dones en el context de la globalització econòmica, etç... Fins al 18 de juny és una bona oportunitat de gaudir cinema dirigit, fet i pensat per dones.

Dibuixos al cinema

“Oliver i Benji”, “Dragon Ball”, “Sailor moon”… quantes series de dibuixos d’origen japonès s’han intentat dur al cine I algunes ho han fet d’una manera o una altra. O no podríem dir que els futbolistas de “Campeones” han rebut cert retrat al cine amb la pel·lícula “Gol”? El protagonista d’aquest títol comparteix somnis amb l’Oliver Atom, que volia triomfar al Brasil. No obstant, “Bola de drac” i “Sailor Moon” s’han quedat en projectes.

La primera ha arribat a tenir cartell, més o menys autèntic, i per la segona s’han arribat a pensar en els noms de Jennifer Garner (“Daredevil+Elektra”) i Lindsay Lohan (“Herbie a tope”) per protagonitzar-la. Aquesta notícia saltava a l’últim número de la revista japonesa “Animage”: la cadena Fox podria haver adquirit els drets per realitzar una pel·lícula d’imatge real, i fins tot es deia que un possible director seria Joss Whedon.

La que definitivament ja té data i forma part de la mateixa epòca en que vam conèixer totes aquestes produccions anime és "Transformers". Coneguts com Diaclons, aquests robots van envair els mercats del Japó entre 1970 i 1980. Quatre anys després tenien la seva pròpia sèrie de televisió, produïda per Toei Animation.

Optimus Prime

És una de les poques coproduccions nordamericana-japonesa-canadenca que arrel de la sèrie principal van saber realitzar moltes més, fins arribar aun total de 500 episodis si sumessim cada episodi de cadascuna de les sèries. D'elles resulten memorables el personatge d'Optimus Prime en el bàndol dels Autobots i Megatron en el bàndol dels Decepticons.

Des del febrer del 2006 ja han començat a construir-se els decorats i el rodatge va començar amb la primavera. El director és Michael Bay, que produeix juntament amb Steven Spielberg. I un dels pocs personatges humans i actors coneguts que en formaran part és Michael Clarke Duncan ("La isla", "La milla verde") en el paper de l'oficial Figueroa. Tot i que el nom del director i alguns canvis que s'estan veient en el disseny dels robots no apunten a una bona adaptació ni gran fidelitat, existeix la petita garantia de trobar-nos davant d'una història coherent ja que els guionistes són Roberto Orci i Alex Kurtzman, coneguts pel seu treball com a guionistes de la sèrie "Alias" i "Mi3", esperant que tinguin més pes que el tercer, John Rogers, guionista de "Catwoman".

El que vindrà de Michael Gondry

Molts creuen que Michael Gondry es va a donar conèixer amb l'estrambòtica i mal traduïda "Olvídate de mi", un relat escrit per ell mateix que el genial Charlie Kaufman convertiria en guió. Iniciat al món audiovisual com a director dels videoclips de "Bjork" o el grup "Massive Atack", el seu debut al cinema va ser, en realitat, amb "Human Nature" l'any 2001 ja amb la garantia del guionista de "Como ser John Malkovich".

Jim Carrey i Kate Winslet a "Olvídate de mi"

Aquesta primera incursió cinematogràfica estava produïda, entre d'altres, pel propi guionista i Spike Jonze, que seria el director un any després d'un altre guió de Kaufman ("El ladrón de orquídeas") i ens mostra la paròdia filosòfica entorn els daltabaixos d'un científic obsessiu, (Tim Robbins), d'una naturalista (Patricia Arquette), i de l'home que ells descobreixen, Puff, nascut i criat en estat salvatge. El científic vol educar a l'home en el món civitlitzat però la dona vol preservar el passat simi de Puff. Enmig d'aquesta lluita sorgeix un triangle amoròs poc freqüent...

"Michel Gondry i Charlie Kaufman devien estar de bon humor quan van parir aquesta fàbula sobre la repressió dels instints, de la qual es pot extreure la següent moralitat resumida en la frase: en cas de dubte, és de bona educació no fer el que tinguis ganes de fer". És el que molts hem acabat concloent en veure-la.

(http://lacinefilia.blogspot.com/2006/04/human-nature.html)

Patricia Arquette i Tim Robbins a "Human Nature"

Aquesta bogeria argumentística tornava a unir a director i guionista, com hem dit al començament, a "Olvídate de mi", unió que els va valer l'oscar a millor guió original. Ara, de moment, sembla que han aparcat els treballs conjunts i Gondry s'atreveix a guionitzar els seus últims títols. Recentment s'ha estrenat al Festival de Sundance "The science of sleep", protagonitzada per Gael García Bernal, i tot i que no ha tingut una bona acollida per part de la crítica, és de ben segur una bona alternativa al que podem trobar en la cartellera avui en dia. Com en el seu treball anterior, el que és fantasia i el que és realitat juga un paper molt important, i en aquest cas són els somnis, i no la desmemorització, el que porten al protagonista per un camí peliagut, ja que es queda atrapat en ells i haurà de fer el que sigui per sortir-ne.

Actualment Michael Gondry es troba rodant o preparant el rodatge de "Be Kind Rewind" amb estrena prevista pel 2007. En ella torna a dirigir a Kristen Dunst amb qui va treballar a "Olvídate de mi", i l'acompanyen Jack Black i Danny Glover. Continuant amb una temàtica amb pinzellades de fantasia i ciència-ficció, un home (Black) que intenta sabotejar una planta d'eenergia al creure que està desfent el seu cervell, però accidentalment crea un camp magnètic que esborra totes les cintes del videoclub del seu millor amic. Per poder salvar el negoci,els dos decideixen tornar a rodar pel·lícules com "Regreso al futuro", "Robocop" o "El rey león" que lloga la millor clienta del local, una dona gran amb problemes per percebre la realitat.

Kristen Dunst a "Olvídate de mi"

El director té també previst el rodatge de "Master of Space and Time", títol que ja no ha escrit ell sino Daniel Clowes (autor del comic de "Ghost World"). Es tracta d'una comèdia fantàstica on repetirà amb l'actor Gael Garcia Bernal per explicar-nos les aventures de dos científics bojos que descobreixen una manera de controlar la realitat.

Fantasia i ciencia-ficció de la mà

Avui dijous 8 de juny comença a Madrid la “III Muestra de Cine Fantástico y Ciencia Ficción”. Torna així una mostra genuïna del gènere fantàstic i de la ciencia ficció gràcies a la posada en marxa del canal SciFI al Digital (properament s’espera per cable i adsl).

http://www.scifi.es/muestra/

Des d’avui fins aquest mateix diumenge el cinema madrileny Palafox acollirà la tercera edició d’un esdeveniment gairebé tan jove com el Festival de Cinema Digital de Barcelona que fa poc celebrava la seva segona edició i també ho feia en unes sales mítiques de Barcelona: els Verdi Park (tot i que a la Sala Apolo es podien veure altres tendències en el camp audiovisual com curts o videoclips, presentades a concurs).

Entre els 14 títols que es podran veure al llarg del cap de setmana, trobem alguns d’inèdits o que només s’han pogut veure a Festivals com Sitges o al fantàstic de San Sebastià. Algunes de les projeccions destacades són “Las Colinas Tienen Ojos”, l’esperat remake del clàssic de Wes Craven de que us hem parlat.

Bale a "Equilibrium" de Kurt Wimmer

“Ultraviolet”, protagonitzada per la Milla Jovovich. Es tracta del segon treball com a director i guionista de Kurt Wimmer. Molts l’hem conegut pel que ja és valorat pels internautes com pel·lícula de culte: “Equilibrium”, protagonitzada per Christian Bale. Si en ella l’autor i la història no es venien al futurismo dut a menys en les seqüeles de Matriz, “Ultraviolet” perd tota la força d’aquella trama i d’aquells personatges. La nota musical la posa a tots treballs de Wimmer: Klaus Badelt, compositor també de “Pirates del Carib” i que ha estat discípul de Hans Zimmer, aprenent d’ell per la banda sonora de “La roca”.

A més es podran veure “Evil Aliens”, una barreja de ciencia ficció, terror i comedia; “Frostbite”, recent guanyadora a Fantasporto; i dues de les entregues d’”Historias para No Dormir”: “Para entrar a vivir”, de JaumeBalagueró i “Cuento de Navidad”, de Paco Plaza, de les que també us hem parlat aquí i molt recentment.

Pel·lícules per a no dormir

El 1965 s'estrenava a Espanya un programa que triomfaria durant deu anys amb un realitzador al que avalen gairebé mig centenar de premis. Era l'"Historias para no dormir" de Narciso Ibañez Serrador. Ara, 40 anys després, Filmax estrena en DVD, directament per lloguer: "Películas para no dormir", un projecte de cinema fantàstic coordinat pel mateix Narciso Ibañez, i en el que han participat directors espanyols del gènere: Jaume Balagueró, Álex de la Iglesia, Mateo Gil, Enrique Urbizu i Paco Plaza.

http://www.teacuerdas.com/nostalgia-series-historiasnodormir.htm

El programa realitzat per Ibañez per TVE es composava de diferents blocs de sèries emesos en diferents anys. Entre els títols de la primera etapa emesa del 65 al 67 tenim: "El último reloj", "El Muñeco", "El extraño Sr. Killerman", "El Doble", "El Tonel", "El Pacto", "NN23", "La Pesadilla", "El Trapero", "El Regreso", "La Zarpa", "La Broma", "La Bodega", "El Asfalto", "La Alarma" y "H. Newman".

De 1968 a 1969 arriba la segona tanda amb títols com "El hombre que vendió su risa", "El trasplante", "Correctamente Organizado", "El Aniversario", "El Cumpleaños", "La Tercera Expedición", "La Cabaña", "El Cuervo", "Donde está marcada la Cruz", "Las Dos Hogueras", "Los Bulbos", "El colonizador", "El Examen" y "El Triángulo".

I el tercer bloc, emès del 69 al 70, va comptar amb "El Conjuro", "El Zorro y el Bosque", "El Museo de cera", "La Sonrisa", "El Cohete", "La Espera" y "La Promesa". o "La Pesadilla".

Cadascuna d'aquestes històries tenia una duració d'entre 18 a 105 minuts, introduïdes per un Ibañez que emulava al mític Alfred Hitchcock asseint-se al començament de cada episodi com si fós el director de "Los pájaros". Va marcar el gènere del terror i la ficción en la televisió d'Espanya tan poc cultivat avui en dia.

La iniciativa de Filmax per recuperar aquests clàssics amb directors d'ara ve acompanyada per la producció d'Estudios Picasso per Telecinco. "Películas para no dormir" és una sèrie de sis títols independents: "La culpa" de Narciso Ibáñez Serrador; "La habitación del niño" d'Álex de la Iglesia; "Regreso a Moira" de Mateo Gil; "Adivina quién soy" d'Enrique Urbizu; "Cuento de navidad" de Paco Plaza; i "Para entrar a vivir" de Jaume Balagueró.

"La habitación del niño"

Les dates d'estrena són, per ordre: 31 de juliol "La habitación del niño"; 30 d'agost "Para entrar a vivi"; 27 de setembre "La culpa" i "Regreso a Moira"; i el 25 d'octubre "Adivina quién soy" i "Cuento de Navidad".

Un mestre d'espies i...d'illes

Som moltíssims els que ens trobem immersos en la seva última producció i creació, on encara es va reservar la direcció del capítol pilot d'una sèrie que està arrassant en tot el món: "Perdidos". Avui en dia és encara més conegut pel seu salt a la direcció cinematogràfica amb: "Missió Imposible III".

JJ Abrams es va a donar a conèixer en el món de la petita pantalla amb "Felicity", una sèrie de 1998 protagonitzada per Keri Russell, que viuria quatre temporades tot i només aguantar dues en prime time a Espanya (es va acabar emetent sencera però cap a les 5 del matí cada dia o els caps de setmana). Però la veritable fama li va arribar amb "Alias" (una altra producció televisiva també maltractada pel públic i tv espanyoles), protagonitzada per Jennifer Garner. Abrams i el seu equip de guionistes van demostrar que un gènere tan vinculat a l'acció gratuita o simplement entretinguda com en el cas de "Nikita" podia oferir interessants trames i personatges que creixien temporada a temporada, fins les cinc que ha tingut i amb les que ha acabat la sèrie aquest passat mes de maig a Estats Units.

Pèro no tot és perfecte en el món Abrams, ja que sembla que es cansa de les seves pròpies sèries. Abans de finalitzar "Felicity" i coincidint amb el el seu decaïment, "Alias" començava les seves andances en la programació televisiva. El mateix va succeïr entre aquesta última i "Perdidos". Però val a dir que l'èxit de "Perdidos" probablement farà que Abrams deixi una mica arraconat el projecte de "The catch", una altra sèrie que volia fer paral·lelament a les aventures en l'Illa del Pacífic. No és d'estranyar perquè qualsevol espectador de la sèrie pot veure els somnis d'un cineasta assolits, tal és la qualitat cinematogràfica de "Perdidos". Tot i així el seu últim treball amb Tom Cruise li ha obert les portes a la pantalla gran i són dos els títols que prepara: "The Good Sailor" i "Star Trek XI".

La primera es troba ja en preproducció, la segona no la veurem fins el 2008, un projecte que no crida massa l'atenció per una saga que ja cansa i no ha estat res de l'altre món en les seves últimes entregues però que no sorprèn que interessi a Abrams degut a la fixació per la ciencia-ficció que predomina en les seves sèries, fins i tot en una com "Felicity" que semblava el dia a dia en la vida universitària d'una jove, Abrams i els seus col·laboradors van incloure elements d'aquest tipus, en la producció d'espies també i "Perdidos" es nutreix essencialment d'això, distanciant-la així d'històries semblants en temàtica com "Perdidos en el amazonas".

"The good sailor", escrita per Brent Hanley (creador del guió del debut com a director de Bill Paxton, "Escalofrio") és la història de l'enfonsament de l'USS Indianapolis en aigües filipines durant la Segona Guerra Mundial, quan fóu torpedinat per un submarí japonés. Sorprèn que Abrams no estigui darrera el guió ja que no només ha estat un mestre escrivint la premisa de la qual parteixen les seves exitoses sèries, sinó que ja abans el seu nom ha estat lligat al guió de "Eternamente Joven" amb Mel Gibson, "A propósito de Henry" de Mike Nichols amb Harrison Ford i "Armaggedon" de Michael Bay amb Bruce Willis i Ben Affleck.

"Felicity" a Mi3

Com a anècdota val a dir que Abrams és ja un director o creador de produccions televisives d'actors fetitxes com David Lynch amb el protagonista de "Terciopelo Azul". La protagonista de Felicity té un paper a Missió Impossible III, Greg Grunberg apareix en les seves tres sèries i en la pel·lícula esmentada, Terry O'quinn que té un paper principal a "Perdidos", apareixia en la segona temporada d'"Alias"....I també té fixació pels detalls i les coses que funcionen, més si es tracta de la mateixa temàtica, per això MI3 responia a una estructura temporal molt utilitzada a "Alias", hi havia guinyos constants a aquesta sèrie i a "Perdidos" i el número 47 i altres símbols juguen un paper molt important en la seva filmografia. Està clar que Abrams és un cineasta carismàtic i donarà molt a parlar.

Grind House uneix a Tarantino i Rodríguez

Un altre cop. Ja van treballar junts a "Abierto hasta el amanecer" on el director de "Pulp Fiction" signava el guió i es reservava un paper sota la direcció de Robert Rodríguez. A "Sin City" el director oficial era Rodríguez, tot i que Frank Miller, autor del cómic, va deixar clara la seva influència i Tarantino treballava com a director convidat.

Ara els tindrem a tots dos en un títol de terror "Grind house". Es tracta d'un film amb el què Robert Rodriguez i Quentin Tarantino volen fer un homenatge al cinema de terror dels anys '70. I rep el títol que rep perquè les sales de cine on es projectaven pel·lícules d'aquest tipus (de gènere menor com les d'arts marcials, violentes o de gore) en aquella dècada rebien aquest nom: "Grindhouses". El projecte, ja gairebé acabat de rodar, està financiat per una nova companyia fundada pels germans Bob i Harvey Weinstein, antics propietaris de Miramax, productora de "Pulp Fiction" i diverses obres del director de "El mariachi".

Rose McGowan a "Phantoms" i Freddy Rodríguez "A dos metros bajo tierra"

La cinta tindrà un doble programa amb els seus respectius intermitjos i trailers, també filmats pels dos directors. La primera part comença amb "Planet Terror" de Rodríguez, qui pretèn rendir tribut a les produccions protagonitzades per zombis. "Death Proof" és la història realitzada per Tarantino, on un assassí en sèrie mata a les seves víctimes amb el seu cotxe. La pel·lícula s'estrenarà, en principi, a finals d'aquest any i alguns dels seus protagonistes són Mickey Rourke, Freddy Rodríguez (de la sèrie "A dos metros bajo tierra"), Rose McGowan (de la sèrie "Embrujadas" i que ja va fer una incursió en el gènere amb "Phantoms"), Josh Brolin ("Inmersión letal") i Michael Biehn ("Terminator").

Les dues cares de John Cusack

És un actor que sap alternar perfectament pel•lícules comercials amb algunes de caire més independent, l’hem vist a “Alta fidelitat” i “Con Air”, a “Serendipity” i “Com ser John Malkovich”...i tot i així encara no ha rebut cap reconeixement destacat.

El passat 2005 tornava a un gènere que trepitja de vegades: la comèdia romàntica, amb “Must Love Dogs”, on Ruíz de Villalobos (Imagénes) veia a un Cusak “eficaç, auster i excel•lent, exemple de l’actor que no necessita ser un galàn per funcionar com a tal”. Paral•lelament s’endinsava en una producció menys comercial: “La cosecha de hielo”, juntament amb Billy Bob Thorton en una història de lladres.
Però ara es notícia perquè, infatigable com sempre, ja té enllestits dos títols, es troba filmant un tercer i ha pactat un quart. A "The Martian Child", una barreja entre drama i comèdia amb elements de ciència-ficció, interpreta un escriptor que acaba de perdre la seva promesa i decideix adoptar un nen per formar una família. Una acció que sembla perfecte tenint en compte que el nen triat desitja desesperadament tenir un pare però no serà tan ideal quan el nen defensi venir de Mart. En ella tornar a coincidir amb la seva germana, Joan Cusak, i Amanda Peet, amb qui treballà a "Identity".

"The Contract" ens torna l'actor al gènere del thriller, en un argument que podría recordar "Ransom" amb Mel Gibson, però no es tracta d'un simple segrest, sinó que Cusack haurà de protegir el seu fill d'un assassí. L'acompanya Morgan Freeman.

La pel·lícula que John Cusack es troba rodant ara mateix és "Grace is gone", un drama independent que realitza el debutant James C. Strouse, també autor del guió. L' argument es centra en un pare que perd la seva dona a la guerra d'Iraq, una notícia que haurà de donar als seus fills durant un viatge per carretera.

I tornant al thriller, aquest cop amb tocs de terror, en quan acabi la producció esmentada Cusack protagonitzarà amb Samuel L. Jackson: "1408", dirigida per Mikael Håfström ("Sin control"). Es tracta de l'adaptació d'un relat breu d'Stephen King que s'incloïa al llibre "Todo es Eventual": un home comença a viure situacions paranormals quan es registra a l'habitació 1408 de l'Hotel Delfín.

L'Auster cinematogràfic

Aquest dimecres rebia el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres mentre es trobava rodant la seva nova incursió al cine. Paul Auster viu per escriure però també li agrada convertir en imatges les seves pròpies històries. Ho va fer treballant amb el director Wayne Wang pels guions d'"Smoke" i la seva continuació "Blue in the face", basats en relats seus. Però fins i tot va arribar a dirigir l'adaptació de la seva novel·la "Lulu on the Bridge" el 1997.

"Lulu on the bridge", amb Harvey Keitel, Mira Sorvino i William Dafoe

Ara, paral·lelament a la seva última publicació literària "Brooklyn Follies", està rodant "The Inner Life of Martin Frost", escrita, dirigida i produïda per ell.
Sobre la pel·lícula, Auster descrivia així l'origen del seu argument: "Al final de El Libro de las Ilusiones, los protagonistas visionaban una película de un director ficticio de cine mudo, Hector Mann, en la que la musa de un escritor iba muriendo lentamente a medida que él avanzaba en su mejor trabajo. Acto seguido, él conseguía resucitarla lanzando la obra a las llamas. Dejé el relato en ese punto. Ahora me ha llegado la oportunidad de continuarlo. Un tercio del filme pondrá en imágenes lo descrito en la novela. Los dos tercios restantes proseguirán el argumento." (Entrevista a El País 04/03/06)

Remakes per tremolar

Aquesta setmana s'estrena "Cuando llama un extraño" (When a strangers calls, EUA-2006), que ens torna a portar la costum de fer remakes de pel·lícules que ningú ha vist o que molts ja no recordaven perquè els queda llunyana com és el cas de la que s'estrenarà el dimarts 06/06/2006: La profecía.


En el primer cas , Simon West (Con Air, Lara Croft: Tomb Raider) agafa el treball de Fred Walton del 1979 on la protagonista, una mainadera, en horari de feina comença a rebre trucades d'un estrany: ¿Has vigilat als nens últimament?. Va rebre diferents títols: "Cuando un extraño llama" (EUA-1979), "Cuando llama un desconocido" o "Llama un extraño". En la nova versió, la trama no ha canviat gaire: En una casa situada dalt d'un turó, l'estudiant de batxillerat Jill Johnson (Camilla Belle) es prepara peruna rutinaria nit de mainadera. Pèro desrpés d'unes estranyes trucades telefòniques en què un desconegut insisteix en que vagi a veure als nens, la nit deixa de ser tranquil·la i Jill comença a angoixar-se. Contactarà amb la policia i la seva por encara augmentarà en saber que les trucades provenen de l'interior de la casa.

Realment no és un remake al 100%, només parteix del principi de la de 1979, és a dir, agafa la primera mitja hora d'aquella història i l'allarga fins els 90 minuts.

I en menys d'una setmana arribarà a les nostres pantalles una història que pot ser teníem oblidada els més joves però que la recent "El exorcista: el comienzo" ens podia recordar amb una temàtica similar, al menys als productors de "La profecía" els ha fet pensar que ja tocava un remake del títol de 1976 a càrrec de John Moore ("Tras las líneas enemigas", "El vuelo del Fénix") amb dos actors molt correctes del cinema d'avui en dia: Liev Schrieber i Julia Stiles, la intervenció especial de Mia Farrow en el paper de Mrs. Baylock, i el desconegut Seamus Davey-Fitzpatrick en el paper de Damien. El més destacable d'una història que es mantè per si sola i pot ser guanya amb els recursos visuals d'avui en dia és la banda sonora a càrrec de Marco Beltrami, que ja va sorprendre amb els seus treballs per "Jo, robot", "Hellboy" o "Terminator 3" però ja havia composat per aquest gènere amb títols com "Scream".

Dos títols més que cal mencionar i en breu arribaran són "Las colinas tienen ojos", original de Wes Craven i "Pulse", original japonesa titulada "Kairo".

Després de la correcta i eficient "Alta tensión", Alexandre Aja és qui s'ha fet càrrec del remake de "Las colinas..." de 1977. Tot comença amb un viatge en caravana, camp a travès, de la familia Carter. Es produeix un inesperat problema en el vehicle i hauran de sobreviure enmig del desert, adonant-se que pot ser no estan tan sols com creien. És un cas estrany de remake que aporta quelcom al gènere. El treball de Craven es concentrava en el suspens i les aparicions dels atacants, mentre que el remake es situa dins la tradició de l'slasher modern com "Wolf Creek" o el remake de "La Matanza de Texas". A més trobem una sorprenent crítica social: la pel·lícula comença amb imatges de les proves nuclears dels anys 50, la qual cosa dóna lloc a que els psicòpates d'avui siguin les víctimes d'ahir. Així ens podem trobar davant d'un bon remake com és el cas de la ja mencionada "La matanza de Texas" o "Amanecer de los muertos".

Produïda i guionitzada per Wes Craven, "Pulse" s'afegeix a la llista de remakes de pelis de terror asiàtiques. Compte amb el protagonisme de dues cares conegudes de la televisió: Ian Somerhalder de "Perdidos" i la "Veronica Mars" Kristen Bell. L'argument de l'original "Kairo", de 2001, era aquest: un jove porta uns quants dies sense aparèixer per la feina. Una de les seves companyes va a casa seva per veure què li passa i el troba totalment esgotat i depressiu. Més tard s'acaba suicidant. A la feina ningú pot explicar-se el què ha passat. Els companys comencen a investigar per un disquette que troben a l'apartament del mort i des d'aquest moment comencen a passar coses més estranyes i a tenir lloc més morts. Tots els fets giren al voltant dels ordinadors i Internet i acaben portant a un final realment impressionant pel que diuen els que l'han vist.