ELLS NO VOLIEN PROBLEMES Coincidint amb l'estrena de 'A history of violence'
La genial darrera pel·lícula de David Cronenberg, A history of violence, torna a plantejar – a més d’altres temes que no desvetllarem per no espatllar la peli a qui no l’hagi vista- l’ona expansiva que acompanya la violència al seu pas.
Es tracta d'una ona irrefrenable fins i tot quan arriba a indrets on hi viu gent amable i somrient, famílies que només volen dur una vida tranquil·la sense fer mal a ningú... tot i que potser ho hauran de fer abans que els en facin a ells.
Solo ante el peligro (Fred Zinemann, 1952)
Gary Cooper és el Sheriff d’un tranquil poblet, tothom se l’estima molt però quan arriben un grup de bandits amenaçant amb acabar amb la seva pau, tothom es posa a xiular mirant cap a l’altra banda. Paradigma d’home íntegre, haurà de defensar la seva gent, que més que pacifistes resultaran ser una mica covards... Mític western la fama del qual va més enllà del seu valor artístic: ¿qui no ha fet servir mai el seu títol en una conversa?
Horas desesperadas (William Wyler, 1955)
L’entranyable Frederick March i la seva perfecta família americana passaran un mal tràngol considerable quan un pres que acaba de fugir de la presó (Humphey Bogart) es refugia a casa seva prenent-los com hostatges. Dels primers films que van tractar el tema de la inserció de la violència en el somni americà, que Michael Cimino versionaria, amb Anthony Hopkins i Mickey Rourke de protagonistes –ja us podeu imaginar qui fa de qui- l’any 1990.
Perros de paja (Sam Peckimpah, 1971)
O com pot arribar a ser de perillosa l’Amèrica profunda, especialment si fas pinta de pardillo, ets baixet i amb ulleretes com Dustin Hoffman i tens una rossa explosiva com la Susan George per dona. El mestre de la violència intenta retratar com qualsevol home, per més pacifista que sigui, pot acabar convertint-se en Harry el brut quan es veu amenaçat. Llàstima que se li escapi cert tufillo masclista...
El cabo del miedo (Martin Scorsese, 1991)
Un sàdic surt de la presó per venjar-se de l’advocat que el va defensar (no gaire bé, està clar) i de la seva família. La versió del clàssic de J. Lee Thompson del 62 va transformar el cínic Robert Mitchum en un Robert de Niro en un dels seus papers, sinó millors, més emblemàtics: cabell greixós, camises hawaianes i amb més tinta a sobre que el Quixot. Alguna cosa havia de tenir, però, perquè la Juliette Lewis el convertís en el seu xumet...
Deliverance (John Boorman, 1972) Un altre retrat de l’Amèrica profunda més fosca que explica l’aventura de tres “domingueros” que se’n van al camp a passar una jornada de pesca. Allà seran atacats per dos pervertits que en violen un... aquest serà el brutal punt de partida d’un infern on el més salvatge que es trobin no serà precisament l’entorn. Conclusió: la vida al camp no és més tranquil·la.
Funny Games (Michael Haneke, 1997)
Per si no en teníem dubtes, amb aquest film ens va quedar clar: en Haneke és el director a qui més li agrada fer patir l’espectador, torturant-lo gairebé tant com a la família d’aquest film, matrimoni i nen que reben la visita inesperada de dos nois educats i encantadors que els faran jugar a uns jocs no gaire divertits, passant de la violència psicològica a la física. Una mostra de com la imaginació és encara més poderosa que les imatges explícites, ja que mai no se’ns mostra cap crim: de fet, el moment més esfereïdor del film és quan un dels assassins es gira per fer l’ullet a l’espectador, convertint-lo així en còmplice involuntari i impotent de les seves aberracions.
