Aquesta setmana arriba a les nostres pantalles la darrera punyalada del director més cruel, al que més li agrada fer-nos patir, sigui provocant desmais amb escenes d’automutilació (La pianista) o amb massacres familiars amb cop d’ullet de l’assassí inclòs (Funny Games). Estem parlant de Michael Haneke, que amb Escondido (Caché) ens explica la història d’un matrimoni (Daniel Auteuil i Juliette Binoche) que veu com la seva tranquil·la existència  es veu alterada per l’arribada d’uns misteriosos (i anònims) vídeos.

Les cintes trauran a la llum no només la fragilitat de les seves vides sinó alguns fantasmes del passat... Fer servir el vídeo, la imatge gravada, com una mena de “mirall de la veritat” on la part més fosca de l’ésser humà es visualitza ha estat tema d’unes quantes pel·lícules des de punts de vista molt diversos...

Sexo, mentiras y cintas de vídeo ( Steven Soderbergh, 1989).L’sleeper per antonomàsia. Com no havia de tenir èxit? A més de la seva qualitat indiscutible, tractava de temes que, perquè ens hem d’enganyar, agraden molt al personal: voyeurisme, secrets, sexe... sense cap escena explícita, no obstant. El film va condemnar James Spader al personatge de pervertit amb cara de no haver trencat un plat del que mai no es va poder deslliurar (tot i intents fallits com ara  Stargate, al final suposem que no li va quedar més remei que acceptar-ho: com a darrera mostra, Secretary...)

Benny’s Video (Michael Haneke, 1992).
El mateix Haneke ja havia tractat de la confusió entre realitat i ficció que genera la cultura audiovisual ( o més aviat la sobredosi d’aquesta), i els perills de la violència explícita filmada que tant debat ha generat durant els darrers anys. En Benny té 14 anys i es passa el dia tancat a casa seva veient films de terror. Un bon dia, segresta una noia, la duu a casa seva, la mata i ho filma tot amb la seva camera. El ritme lent i la fredor típica de Haneke aconsegueix, com més endavant ho faria amb Funny Games, angoixar més l’espectador que amb músiques efectistes i crits adolescents.

Calendar (Atom Egoyan, 1993).
Just abans de vestir la Mia Kirshner de col·legiala i fer-la despullar a ritme de Leonard Cohen a Exòtica, Egoyan va visitar el seu país d’origen, Armènia, per explicar la història de la desintegració d’una parella a través de les imatges que el protagonista (interpretat per ell mateix) grava amb la seva càmera. A través d’aquestes imatges, de cartes de la dona (com no, interpretada per la seva muller i musa Arsinée Khanjian) i d’estranyes i repetitives escenes on l’home coneix i sopa amb diferents dones, anirem descobrint mica en mica la situació fins arribar a conèixer la relació entre els personatges (tal i com succeeix a Exòtica). Una obra gairebé desconeguda, totalment a reivindicar i de les millors pel·lícules d’Egoyan.

Videodrome (David Cronenberg, 1983).
Més que fer un film, en Cronenberg va crear tot un concepte cultural fill de la postmodernitat: el de la nova carn, la barreja de tecnologia i ésser humà, essència de la cultura cyborg i de molts dels seus films (Crash,  ExistenZ). Amb la història de Max Renn va plasmar (de manera bastant visionària, val a dir) l’obsessió pel realisme televisiu, la violència, l’audiència i el morbo gratuïts. Cal destacar la presència d’una inquietant Deborah Harry, líder del grup Blondie, que per a molts ocupa un lloc d’honor en el club de desaprofitats del cinema.

El proyecto de la bruja de Blair (Daniel Myrick i Eduardo Sánchez, 1999).
Tècnicament parlant, potser la pitjor (i més barata) pel·lícula de la història del cine, però de les millors en quant a estratègia comercial. Tres estudiants van desaparèixer quan van endinsar-se al bosc per rodar un documental sobre la bruixa de Blair. El que veiem és el material que van filmar, trobat un any després. Els freaks d’en Myrick i en Sánchez no van poder mantenir el bulo de la història real durant molt de temps, però no es pot negar que el film aconsegueix provocar angoixa en l’espectador amb només mostrar-li la por dels nois i les seves reaccions davant quelcom que no veiem. Res és més poderós que la imaginació.

The final cut (Dominic Anciano i Ray Burdis, 1998).
Molta mala llet té aquest film, no gaire conegut, on en ara ultrafamós Jude Law deixa un llegat molt especial després de la seva mort: un documental en què va estar treballant durant els darrers anys de la seva vida. Vídua, familiars i amics es reuneixen per descobrir que el tema del vídeo és, ni més ni menys, els draps bruts de cadascuna de les persones que se’l miren. Abusos sexuals, adulteri, robatoris... són algunes de les perles que, gràcies o per culpa del vídeo, sortiran a la llum... Acompanyant a Law, la seva ex, Sadie Frost, amb qui més endavant hauria de protagonitzar un culebrot real que no tenia res a envejar al vídeo de primera en qüestió...

Tesis (Alejandro Amenábar, 1996).
“Em dic Àngela, i ara em mataran”. Sentir aquesta frase i veure els ullassos de l’Ana Torrent mirant la càmera era prou esfereïdor, però no només per això val la pena el debut del nen prodigi Amenábar, que a més va llençar la carrera d’Eduardo Noriega i Fele Martínez com a pijo inquietant i freak del cinema gore respectivament. Amb un tema tan fosc com el dels snuff movies (que imitaria, amb no bons gaires resultats, Joel Schumacher a 8 milímetros), Tesis va provocar a més un vertader boom de films de terror al cinema espanyol (que, vist alguns dels resultats, per sort va parar...)