Les històries de pobres nens desvalguts, sense papa ni mama que els estimi, sempre han donat molt de joc: Oliver Twist, la història d’orfes per antonomàsia, acaba de tornar a ser versionada de la mà de Roman Polanski, qui ha volgut, una altra vegada, portar a la gran pantalla la història de l’amic dels nens Charles Dickens.

Només un recompte de totes les versions de les desgràcies del pobre Oliver, des del cinema mut passant per David Lean, ja donarien per tota la secció. No obstant, hem preferit repassar una varietat de títols que tenen com a protagonistes nens que han de “triar” entre viure sols al carrer o acabar a un orfenat que sol assemblar-se bastant a l’infern...

Annie (John Huston, 1982)
Mai no sabrem si la tofa pèl roja de la nena protagonista, versió vermella i petita del Harpo Marx, era real o perruca. Tampoc sabrem què feia Mr. Huston dirigint aquest musical-conte de fades que serà recordat sobretot per una cançó, “Tomorrow”, i per les coreografies dels orfes... cal destacar Tim Curry, el doctor Frank N. Furter de The Rocky Horror Picture Show, fent de dolent...

Oliver! (Carol Reed, 1968)
El director d’El tercer Hombre va pensar que la vida del pobre Oliver seria una mica menys penosa amb una mica de música. La idea va resultar productiva: el film es va endur ni més ni menys que sis Oscar, incloent un per les coreografies d’Oona White. El protagonista triat va ser Mark Lester, l’estrella més jove del free cinema, que amb aquella careta de desvalgut va encaixar perfectament en el paper.

¿Qué fue de Baby Jane? (Robert Aldrich, 1962)
La “Baby Jane” Hudson va ser una famosa estrella infantil fins que la seva germana Blanche (homenatge o coincidència?) la va eclipsar. A causa d’un accident, la Blanche queda invàlida i depenent d’una rancuniosa Jane que no para de turmentar-la... Dos dinosaures del cine convertits en esperpents per aquesta obra mestra del cine de... terror. I és que veure la Bette Davis vestida de nena petita fa molta més por que qualsevol escena de sang i fetge...

Jane Eyre (Robert Stevenson, 1944)
Un altre film basat en un clàssic de la literatura, en aquest cas en l’obra homònima de Charlotte Brönte, que sembla inspirada en el conte de la Bella i la Bèstia. La Bella és una Joan Fontaine amb més caràcter del que pot semblar per la seva cara de ratolinet, i la Bèstia ni més ni menys que Orson Welles, turmentat i tenebrós com sempre...

Qui va matar la tieta Roo? (Curtis Harrington, 1971)
I si parlem de versions de contes de fades, no pot faltar aquesta Caseta de Xocolata, aka Hansel i Gretel. Per si quedava cap dubte de la mala llet del conte, el mestre del terror de sèrie B Harrington ens ho fa més evident amb aquest film on la Shelley Winters és la bruixa que acull als dos orfes amb intencions no tan bones com podia semblar. Tot i que els nens no és que resultin ser uns angelets, precisament...

Las normas de la casa de la sidra (Lasse Hallström, 1999)
John Irving va escriure el guió del film, adaptant la seva pròpia novel·la sobre la relació entre el metge-pare dels nens de l’orfenat St. Cloud, un Michael Caine tan incommensurable com sempre, i el seu “fill” predilecte, Tobey Maguire. Una mica inflada per tanta nominació als Oscar, però bonica al cap i a la fi, sobretot pels qui tenen la llagrimeta fàcil. Això sí, algú es podia creure la parella Maguire- Charlize Theron??

El espinazo del diablo (Guillermo del Toro, 2001)
El freaky del Guillermo del Toro va deixar de fer de nen a qui li agrada jugar amb bitxos (Cronos, Mimic) per acostar-se al cine de fantasmes amb resultats una mica irregulars. Els moments fluixos gairebé es compensaven  no per la presència d’en Federico Luppi i la Marisa Paredes, sinó per un Eduardo Noriega que quan fa de dolent ens agrada molt...

El limpiabotas (Vittorio de Sica, 1948)
En el cinema del mestre del neorrealisme  tots els que ho passaven magre tenien un lloc: pares de família sense feina, vellets més sols que la una...I com no, els nens que malvivien als carrers netejant botes. Fent servir dos dels dogmes no escrits del moviment, actors no professionals i guió de Cesare Zavattini, explica la història d’aquests dos nens que han quedat sense pares després de la Segona Guerra Mundial. No apte per depressius...