NINGÚ EM CREU Coincidint amb l'estrena de 'Flightplan'
Aprofitant l’estrena de Plan de vuelo: desaparecida, en què la patidora Jodie Foster intenta convèncer a tot un avió que tenia una filla i que ha desaparescut en ple vol, hem volgut fer un repàs d’altres personatges que s’enfronten a una situació ben estranya, de vegades colpidora... però només per a ells. No perquè a la resta de la gent tant se li'n donin els problemes aliens, sinó perquè l’únic que reben són uns copets a l’esquena i un “ja, ja...”. Vaja, que no els creu ningú.
Deixant de banda els fantasmes i els viatges al futur, tenim uns quants casos de gent que és presa per boja pels altres... conspiració? Paranoia? Sigui per la desaparició d’un parent o per un bigoti, el cert és que els pobres ho passen ( i ens ho fan passar) molt malament...
Alarma en el expreso (Alfred Hitchcock, 1938)
Un vertader clàssic del “ningú no em creu”. La iaieta amable i innocent (bé, això potser no tant) Mrs Froy desapareix d’un tren i sembla ser que ningú, menys la protagonista, sabia ni que existís... tots pensen (o fan creure que pensen) que la noia al·lucina iaies, però un nom escrit amb el vapor del fred serà la volàtil prova de l’existència de la velleta... Perquè després diguin que embrutar els vidres és lleig...
Frenético (Roman Polanski, 1988)
O Indiana Jones a la recerca de la dona perduda. La perd a París, i tot el personal de l’hotel on el matrimoni s’allotjava intenta convèncer en Harrison Ford que està paranoic perdut i ben solet a la ciutat de l’amor. Quan vegi l’Emmanuelle Seigner remenant al ritme de Grace Jones, desitjarà gairebé desitjarà que sigui així...
La moustache (Emmanuel Carrère, 2005)
Pot un home patir tant com en Vincent Lindon per culpa d’un bigoti? Doncs sí, si un bon dia se l’afaita i resulta que tothom li diu que no n’havia dut mai... Primer creu que és una broma macabra de la seva dona i amics, després dubtarà de la seva salut mental... Un film interessant de com el fet més quotidià i aparentment insignificant pot convertir-se en objecte de paranoia.
Un grito en la niebla (David Miller, 1960)
La Doris Day pateix molt (això si, sense que se li mogui un pèl de la tofa ros platí) com a la dona avorrida d’un important home de negocis que comença a rebre trucades obscenes d’un desconegut que assegura que la vol matar. Tothom es pensa que la pobre reclama atenció, que està pre-menopàusica o que vol una mica d’acció a la seva vida... o tot plegat. No direm si és així, però hi ha moments en què un desitja que algú la mati de debò...
La semilla del diablo (Roman Polanski, 1968)
No és estrany que ningú no cregui la pobra Rosemary (Mia Farrow). Té un marit ambiciós i viu envoltada de iaies xafarderes, d’acord, però ella ho porta una “mica” més enllà: està convençuda de que tots els seus veïns formen part d’una secta satànica que, amb el consentiment del seu espòs (qui posa el seu cos al servei del mal) aconsegueixen que quedi prenyada pel mateix Satanàs... El fet que la història se’ns expliqui des del punt de vista de la Rosemary ha provocat que hi hagi qui pensa que la història diabòlica només existeix al cap de la jove mamà...
Extraño suceso (Anthony Darnborough, Terence Fisher, 1950)
Un film no massa conegut que val la pena rescatar: aparentment basat en una història real, explica la visita de dos germans a l’Exposició Universal de París de 1889. L’endemà d’arribar a l’hotel, la Vicky (Jean Simmons) no troba al seu germà. El pitjor és que tothom li diu que... ella viatja sola. La porta de l’habitació del germà no existeix, només ella consta al registre, i ningú no sembla haver vist al noi. Sort que apareixerà un únic testimoni (el noi de la pel·lícula, és clar), un pintor amb el físic de Dirk Bogarde que recorda el germà de la Vicky i l’ajudarà. Un thriller inquietant i amb un final sorprenent (ja diuen que la realitat supera la ficció...)
El rapto de Bunny Lake (Otto Preminger, 1966)
Ann Lake porta a la seva filla a l’escola el primer dia de classe. Quan la va a buscar, la petita Bunny ha desaparegut, i ningú de l’escola sembla haver-la vist mai. Quan la dona crida a la policia, aquesta comença a investigar i surten a la llum els antecedents psiquiàtrics de l’Ann, que no la deixen molt ben parada. Això (potser afegit a que ningú no creu que una persona pugui dir-se Bunny) els fa pensar que la nena no és més que una invenció de la pobra Ann que se sent molt sola...
