Doncs sí, ja tenim a la gran pantalla el megabestseller de Dan Brown. Per si no estàvem farts de veure el llibre al metro, a la platja, a les llibreries, a tot arreu, ara també patim els tràilers i pòsters de la versió cinematogràfica que signa Ron Howard, i que dóna a Langdon el rostre de Tom Hanks i a Sophie Neveu (pèlroja d’ulls verds a l’original) el d’Audrey Tautou. El codi Da Vinci, pels pobres marginats socialment que no se l’hagin llegit, canvia “una mica” el guió de la vida de Jesús que trobem als Evangelis, donant més protagonisme a Maria Magdalena.

A banda, no deixa gaire ben parat l’Opus Dei, que a més mai no havien caigut gaire simpàtics, perquè negar-ho.  Total: que l’Església està que es puja per les parets. Però el film de Howard no ha estat el primer a provocar la ira de religiosos i creients... En farem un breu repàs:

La última tentación de cristo (Martin Scorsese, 1988 ).
Les teories que parlen dels amors de Jesús i Maria Magdalena ja van ser tema d’un altre film, i per tant motiu d’un altre conflicte entre cinema i Esglèsia Catòlica. En aquest cas, amors platònics, ja que la polèmica va venir d’una escena en què Jesús (Willem Dafoe) imagina que fa l’amor amb Maria Magdalena (Barbara Hershey) quan està agonitzant a la creu. I és que la voluntat d’Scorsese – que també duia una novel·la a la pantalla, en aquest cas de Nikos Kazantzaki- no era sinó mostrar un Jesús turmentat per la seva dualitat divina i humana. Val a dir que, tot i que els sectors catòlics més conservadors la van titllar d’heretge sense voler-la veure abans, d’altres més oberts la van lloar perquè van veure al film i la  visió més humana de Jesús una manera de fer-lo més proper.

Yo te saludo María (Jean Luc Godard, 1985)
Maria es filla del propietari d’un garatge i surt amb Joseph. Quan queda embarassada sense haver tingut relacions amb ell, el noi l’acusa d’haver-lo enganyat. Godard va muntar una bona amb aquest film: pintades als cinemes on es projectava amb acusacions d’heretgia, fanàtics religiosos insultant els espectadors,  gent agenollada pregant davant els cines...En veritat, el que va molestar més no va ser la història en sí, que mantenia la immaculada concepció i per tant la virginitat de Maria, sinó la presència contínua del cos nu de la mare de Jesús. Com sempre, molts no ho van veure com un elogi poètic del cos femeni com a imatge de bellesa i fertilitat, sinó que ho van considerar, simplement, insultant i obscè.

Amén ( Costa-Gavras, 2002).
No era la primera vegada que el director grec havia posat el dit a la ferida. Per citar un exemple, a  Desaparecido denunciava la implicació nord-americana al cop d’estat de Pinochet (tot i que mai no es menciona cap país concret, el film es basava en el cas real de Charles Horman). A Amén, Costa-Gavras tampoc es va quedar curt, posant de manifest uns fets que no eren sinó un secret a veus: la col·laboració de l’església catòlica amb els nazis durant la Segona Guerra Mundial, o millor dit, el silenci interessat d’aquesta davant el genocidi jueu. Més enllà de la polèmica, Gavras ofereix un guió brillant i un impressionant duel interpretatiu entre l’oficial nazi que interpreta Ulrich Tukur  i  Matthieu Kassovitz en el paper d’un capellà jesuïta.

Dogma (Kevin Smith, 1999).
L’alias de Silent Bob, ara vingut a molt menys amb pel.liculetes com La chica de Jersey, va tenir fama i glòria del circuit indie amb comèdies on plasmava el seu sentit de l’humor macarra i desvergonyit. La seva visió dels fonaments de la religió catòlica no podia ser menys: la descendent (!) de Jesús treballa en una clínica d’avortaments, i Déu és una dona amb les pintes...d’Alanis Morrissette (només per mencionar un parell de “detalls”). El resultat és simpàtic però no està a l’alçada d’altres comèdies d’Smith com ara Clerks o Mallrats, degut  al seu bizarrisme excessiu que la converteix en un pupurri de personatges excèntrics...potser per això mateix, per ser “massa” passada de rosca, o per venir de qui venia, no va causar gaire enrenou si ho comparem amb altres films com els que hem mencionat abans. De totes maneres, Smith va declarar al seu moment que el film tractava el tema de la fe més que pretendre fer un relat d’una religió organitzada. Vaaal.

El niño de macon ( Peter Greenaway, 1993).
Com no podia ser d’una altra manera, la visió del catolicisme del director més inclassificable que hi ha hagut mai, és un experiment de so, imatge, textures... amb el rerafons d’una història ambientada al segle XVII sobre un nadó misteriós del que una verge de 18 anys clama ser la seva mare. Tot i comptar amb actors de la talla de Ralph Fiennes o Julia Ormond, el resultat no arriba a l’alçada d’altres films de Greenaway com The Pillow Book o El vientre del arquitecto, quedant-se a mig camí entre el vídeo art i el vídeo clip. Amb la fama de raret i al.lienat que té Greenaway, aquest film va escandalitzar poc, i simplement va ser rebut com una més de les habituals palles mentals (amb perdó) del director.

La pasión de Cristo (Mel Gibson, 2004).
El megaprojecte de Madmax ha estat el penúltim ha causar un gran enrenou en els sectors religiosos. No perquè l’església catòlica l’hagi titllat d’heretge, sinó perquè Gibson no va escatimar salsa de tomàquet a l’hora de representar les darreres dotze hores de vida de Jesús. I és que La pasión de Cristo està a mig camí entre l’hagiografia i el gore, fet que va fer remoure els budells a aquells qui van anar al cine amb la versió de Zefirelli al cap. Sigui com sigui, Gibson es va quedar a gust en plasmar la seva manera de veure els fets de la vida de Crist, manera que per molts  feia un fort tufillo antisemita... Ah, i com no podia ser d’una altra manera venint de qui ve, el diable l’interpreta...una dona.