La darrera entremaliadura de l’ex Monty Python Terry Gilliam ens porta la història dels germans Grimm, famosos per recopilar contes populars sense haver de pagar drets d’autor. Potser són els més famosos en entendre la literatura com un joc a quatre mans en família, però no els únics:
 |
En tenim d’altres casos. I és que el tema es prou sucós perquè el cinema s’hagi inspirar en la realitat per parlar de la literatura que queda en família, sense posar gaire imaginació al respecte. L’excepció més destacable? No podia venir sinó de l’amic Kaufman... |
El ladrón de orquídeas (2002)
Per no en teníem prou amb sofrir-ne un, en aquesta psicotròpica pel·lícula d’Spike Jonze tenim ni més ni menys que dos Nicolas Cage. Deixat per impossible pel seu psicoanalista, Charlie Kaufman va fer autoteràpia i reflexió sobre la dura vida del guionista creant no un, sinó dos alter ego seus, els dos bessons que rivalitzen sobre el paper mentre la Meryl Streep s’enamora d’un desdentat Chris Cooper.
Las hermanas Bronte (1879)
El francès André Techné va trobar carnassa per un dels seus drames en la història de les germanes escriptores per excel·lència. La dramàtica vida d'Anne- la menys coneguda- Charlotte i Emily va ser alhora carnassa per les tràgiques i apassionades històries d’amor que les van fer famoses: Charlotte amb Jane Eyre i l’Emily amb Cumbres borrascosas, ambdós portades a la pantalla en diverses ocasions, Oh, Heathcliff....
La novia de Frankenstein (1935)
El pobre Percy encara es deu remoure a la tomba. Els seus versos han quedat als prestatges dels estudiosos en literatura anglesa mentre que la seva dona, la Mary Shelley, és l’autora d’una de les històries més famoses de tots els temps: la del monstre de Frankenstein. I tot per una aposta. James Whale, autor de la versió més mítica de la història, culpable d’haver convertit en Boris Karloff de cap quadrat en estampat de samarretes, ens va mostrar una imaginària reunió entre la Mary, el seu marit i lord Byron a La novia de Frankenstein. La Mary ja ha publicat la novel·la i li ho restrega al seu marit amb una segona part de la història. Pobre Percy...
Els Mann (2002)
D’acord, és fer una mica de trampa incloure en aquesta secció una producció adreçada a la televisió (que, val a dir, va obtenir el primer Emmy per Alemanya en gairebé 20 anys). Però val la pena gaudir del culebrot-documental que va dirigir Heinrich Breloer sobre la vida de la família de l’escriptor alemany Thomas Mann, qui compartia ofici amb el seu germà Heinrich i el seu fill Klaus. I sobretot val la pena per veure els ulls d’acer d’Armin Mueller Stahl (sí sí, l’avi adorable de La caja de música) interpretant el Nobel.
El mundo según Garp (1982)
I segons John Irving, que un cop més veu com el seu univers de famílies excèntriques (Una mujer difícil o Hotel New Hampshire en són altres exemples) és portat a la gran pantalla, en aquesta ocasió per George Roy Hill. Alter ego d’Irving o no, el Garp del títol, amb el somriure de flipat permanent de Robin Williams, anirà fent progressos com escriptor alhora que la seva mare (Glenn Close) es dedica a publicar rabiosos manifestos feministes.
