Un dels recents èxits de la comèdia francesa arriba de la mà del cineasta Bertrand Blier. A ¿Cuánto me amas?, la maggiorate Mónica Bellucci enamorarà (...i s’enamorarà?) d’un  home que acaba de guanyar la loteria i que decideix...això...comprar-la. Però al qui això no li semblarà tan bé serà al macarró de la història, interpretat per Gérard Depardieu...

Deixant de banda el debat feminista, el posar preu no només al sexe, sinó a l’amor ( o simplement a la companyia) ha estat argument d’algunes pel·lícules, convertint-les o bé en un conte de fades modern o en una paràbola de la corrupció d’uns temps on tot està en venda... Aquí en tenim alguns exemples:

Pretty woman (Gerry Marshall, 1990).
El trampolí de la Julia Roberts, la història de la ventafocs convertida en puta que s’enamora – i enamora- un atractiu home de negocis... Més de quinze anys i uns trenta nòvios més tard, qui havia de dir que aquesta noia seguiria donant guerra (com a curiositat destacar que el cos de la caràtula no era seu, coses rares del cinema). El més fantàstic i difícil de creure no és la història en sí, sinó el fet que la Roberts cobrés a Richard Gere... Aix.

Sombras y niebla (Woody Allen, 1991)
Ja se sap que la vida d’artista és molt dura, i si no que li diguin a la Mia Farrow en aquest film, on interpreta una pallassa convertida en prostituta ocasional per insistència del John Cusack, un estudiant a qui li sobren els calés, i com a acte de venjança per haver pillat el seu marit (John Malkovich) en plena revolcada amb la Madonna... Se suposa que és un homenatge a Kafka, tot i que explicat així sembli un culebrot.

Moulin Rouge (Baz Luhrmann, 2003).
L’especialista en crear fantasies barrocopop (!), Baz Luhrmann, no en va tenir prou amb Romeo i Julieta i va tornar a oferir una altre ració d’stars en clàssics de l’amor tràgic a ritme pop. En aquest cas ens va portar a l’epicentre de la bohèmia de Montmartre per explicar la història del poeta que s’enamora de la cortesana més cara del Moulin Rouge, la Satine. Si ja feien ràbia de per si, amb la pel·lícula vam descobrir que a més de guapos, rics i famosos, en McGregor i la Kidman, a més, cantaven bé.

Una proposición indecente (Adrian Lyne, 1993)
Abans de passar pel quiròfan, Demi Moore i Robert Redford van protagonitzar aquest drama sobre el poder del diner. Completava el triangle amorós en Woody Harrelson, que forma un matrimoni perfecte amb la Moore fins que un ricatxo (Mr. Redford) els ofereix una milionada per anar-se'n al llit amb la Moore i solucionar així els seus deutes. Una idea interessant espatllada per un guió asèptic i uns actors, sobretot Redford, amb cara de no acabar d’entendre què fan en aquesta pel·lícula.

Desmontando a Harry (Woody Allen, 1997).
A la que és, per molts, la darrera de les seves obres mestres (si Match point hi arriba o no, que ho decideixi cadascú), en Harry Block-Woody Allen ha de rebre un homenatge a la seva Facultat. Més sol que la una, convenç (i paga) una prostituta perquè l’acompanyi. Al final, acabarà anant amb el seu fill, a qui segresta, i un amic amb problemes de salut, per dir-ho d’alguna manera. Una de les parts més divertides d’un film vertaderament delirant, amb l’Allen més verinós, autocrític i amb més mala llet que mai.