NOCES DE CINE Coincidint amb l'estrena de 'De boda en boda'
Aprofitant l’estrena de De boda en Boda, on el parell de trapelles de l’Owen Wilson i el Vince Vaughn tenen per hobby colar-se a noces alienes i desconegudes hem volgut destacar alguns films que han recreat el microcosmos que representen aquest tipus de festes.
I és que les bodes són l’únic lloc on pares i fills s’emborratxen junts, la iaia balla rock and roll i tothom acaba cantant clavelitos... i tot sense cap vergonya: els convits de noces. Lògicament no hi cabien totes, però esperem que el menú us agradi...
Cuatro bodas y un funeral (Mike Newell 1994). No vols caldo, doncs dues tasses... o millor dit, quatre noces. Qui ens havia de dir que en Hugh Grant, que resultava simpàtic des del començament, amb els seus gairebé cinquanta “Fucks”, acabaria sent una caricatura de sí mateix.. Un dels majors èxits dels darrers anys que tot i la pastelosa versió dels Troggs de la banda sonora, encara resulta divertida i tendra alhora. El millor de tot, sens dubte, Kristin Scott Thomas com l’amiga resignada
Mi gran boda griega (Joel Zwick, 2002).
La Nia Vardalos encara deu flipar de com el seu monòleg sobre el xoc cultural entre la seva Grècia natal i els Estats Units va convertir-se en una comèdia de gran èxit... I nosaltres també. després de la boda grega, plena de tòpics que convertia els grecs en energúmens, no sabem si en John Corbett va decidir divorciar-se i tornar a Cicely a fer de locutor de ràdio per a Doctor en Alaska (sèrie que enyorem, snif snif...)
El cantante de bodas (Frank Coraci 1998).
Adam Sandler i Drew Barrymore es van posar laca i hombreres a ritme dels vuitanta en aquesta comèdia en què un cantant de bodes, quan la seva promesa el deixa a l’altar, li agafa tanta ràbia que es dedica a destrossar tot convit de noces que troba... fins que troba la dolça Drew. Entre els secundaris l’impagable Steve Buscemi, el freak més estimat de tots.
El banquete de boda (Ang Lee, 1993).
L’Ang Lee, abans de posar-se tendre amb Sentido y Sensibilidad y crític amb Tormenta de hielo, va debutar amb aquesta comèdia d’embolics on un noi arregla una boda de conveniència amb una noia per amagar que és gai... Error: convidar el seu veritable amor al convit... Els malentesos – i benentesos- estan servits.
Un toque de infidelidad (Joel Schumacher, 1989)
D’acord, em podia haver quedat amb l’original, Cousin, Cousine (Jean Charles Tachella, 1975). La història sobre dos cosins llunyans que es coneixen a un banquet, es fan amics, i descobreixen que els seus respectius són amants, va ser versionada a Hollywood amb Isabella Rosellini i Ted Danson. Però si he triat aquesta i no la francesa és per una escena genial: l’esperada projecció del vídeo domèstic de la boda, a càrrec del jovenet iconoclasta de torn, es converteix en un moment de màxima tensió quan tots veuen com el dolç souvenir ha estat convertit, per obra del muntatge, en una sèrie d’imatges de gula i luxúria desenfrenada on s’intercalen imatges de nens morint de fam. Tota una àcida crítica a la hipocresia i la disbauxa d’aquests esdeveniments.
Un día de boda (Robert Altman, 1978)
Era de preveure: Com no podia aquest geni de les sàtires socials corals fer un film sobre els convits de noces, que més que una història el que mostra és una sèrie de gags realment delirants. Amb l’àvia de la núvia que cau morta escales avall mentre el capellà oblida què ha de dir, una drogaaddicta, un mafiós, una dona madura que flirteja amb els convidats, el típic borratxo de torn... Imagineu com pot acabar la festa.
