Aprofitant l’adaptació al cinema del musical The producers, obra del paiasso –dit amb tot el carinyo, eh?- del Mel Brooks que està triomfant a Broadway, hem volgut fer un repàs d’aquelles pel·lícules que ens porten a l’altra banda del teló, entre bastidors, per mostrar-nos les misèries i alegries (més les primeres que les segones, s’ha de dir) dels professionals (o no) del teatre.

Com que cine que parla de teatre n’hi ha un munt, ens centrarem en aquelles que se centren en el part, per així dir-ho de l’obra...Problemes de càsting, maldecaps dels productors, actors que s’odien entre ells...La funció és a punt de començar.

Shakespeare in love (John Madden, 1998).
Ni era gay, ni no va existir mai, ni era en realitat Francis Bacon... Prou de teories extravagants (o no): Tants anys d’estudi perquè vingués en John Madden a dir-nos que Shakespeare era tan repel·lent com en Joseph Fiennes i estava enamorat d’una rossa lànguida a qui li agradava transvestir-se.  Tot i això, no podem negar que el film tenia cert encant donat per les escenes dels assajos (les millors) i les referències continuades a l’obra de l’autor de Hamlet, així com uns brillants secundaris (inoblidable Judi Dench, que a partir d’aquest film estaria abonada als Oscar).

En lo más crudo del crudo invierno (Kenneth Brannagh, 1995).
Que se n’ha fet de Mr. Brannagh? Es va incorporar al planter de Salvem els Mites Anglesos de la Interpretació (Harry Potter i amics), però no li va servir de res. Potser no va poder mantenir el tipus que lluïa a Frankenstein i es va retirar per evitar comparacions odioses... Sigui com sigui, fa deu anys va fer aquesta simpàtica història sobre un grup d’actors a l’atur que decideixen fer un Hamlet com a obra de Nadal de la seva parròquia, amb tot el caos que comportarà...

Cradle will rock (Tim Robbins, 1999).
El progre de Hollywood per antonomàsia, Tim Robbins, va aprofitar l’època dels agitats anys trenta, i un personatge mític, Orson Welles, per realitzar un cop més una crítica als estaments nord-americans i la controvertida relació que hi ha hagut entre Govern i actors, a través de la preparació d’una obra de teatre que l’autor de Ciudadano Kane prepara sota la pressió dels qui l’acusen de comunista i amenacen l’estrena.

Balas sobre Broadway (Woody Allen, 1994).
El neuròtic més adorable del cinema va posar un alter ego seu davant la pantalla, John Cusack (després ho faria amb Kenneth Brannagh o Will Ferrell) per explicar la història d’un gàngster que financia l’obra d’un dramaturg a canvi de que la protagonitzi la seva amant, amb no gaires dots interpretatives, per així dir-ho... Oscar per Diane Wiest, però els dos altres nominats a secundaris, Jennifer Tilly i Chazz Palminteri, no se’l mereixien menys...

Eva al desnudo (Joseph L. Mankiewicz, 1950).
El film sobre el teatre per excel·lència, i sobre les seves misèries: l’ambició, la gelosia, la decadència... En fi, totes les misèries d’una incommensurable Bette Davies, tot sobre Eva. La història viuria un homenatge cèl·lebre, el de Pedro Almodóvar a Todo sobre mi madre, però com que ara tothom en parla d’ell i ja cansa, en destaquem un altre igual de desbordada i colorista: Les amargas lágrimas de Petra Von Kant, del plorat Fassbinder.

Illuminata (John Turturro, 1998)
L’actor fetitxe dels germans Cohen va posar-se darrere les cameres per segon cop (abans ho havia fet amb el drama familiar Mac) per explicar una història d’amor i altres embolics entre bastidors, protagonitzada per una companyia teatral. Aquesta creu que l’obra que un dramaturg egocèntric (el mateix Turturro) vol estrenar, està inacabada... Si per alguna cosa destaca el film és el pel seu repartiment de luxe, que reuneix a la dona (Katherine Borowitz) i amiguets (suposem) de l’actor: Susan Sarandon, Ben Gazzara, Christopher Walken... I fins i tot el menjacaques Leo Bassi.

Adorable seductor (Michael Winner, 1988)
Dos pesos pesats de la interpretació anglesa, Jeremy Irons i Anthony Hopkins, comparteixen pantalla i obra en aquesta història sobre un home (Irons) que, després de quedar vidu, decideix buscar emocions fortes (o no tant) en un grup de teatre amateur capitanejat per un excèntric Hopkins. Una comèdia sense més gràcia que els seus dos protagonistes, que per cert semblen estar una mica perduts en aquest film...