Encara tenim al cinema el darrer film dels germans Matrix Wachowski (ai no, perdó, volia dir de... com es deia? James McTeigue, això). Basada en un dels apocalíptics còmics d’Alan Moore (From Hell, Watchmen), ens explica (i resumeix, si ho comparem amb la densitat del còmic) la història d’un heroi emmascarat que pretén alliberar la societat anglesa del totalitarisme. Una història per la que Moore es va inspirar en els anys Thatcher i que recorda poderosament altres distopies o antiutopies, com el 1984 d’Orwell.

V de Vendetta ha estat acusada de fer apologia del terrorisme i d’anarka. No obstant, la història de Moore no ha estat la primera que ha plantejat el caos com a alliberament d’una societat opressora, o que, a través d’una paràbola, hagi volgut posar de manifest les contradiccions entre llibertat i opressió de la societat actual.

Brazil (Terry Gilliam, 1985).
Un any més tard de l’adaptació d’Orwell, Terry Quixot Guilliam va filmar la seva barroca i depriment visió del futur, acompanyat per alguns pythons (inquietant Michael Palin en, potser, el millor paper que ha fet mai, amb permís d'Un pez llamado Wanda). Una confusió que dóna lloc a una cruel injustícia, i un (anti)heroi que s’enfronta a tot un  engranatge kafkià per amor... En fi, per alguns (què hi farem) un deliri desmanegat, per altres una obra mestra sense peròs.

1984 (Michael Radford, 1984)
Era inevitable que algú posés en imatges la immortal història de George Orwell sobre una societat totalitarista portada a un nivell parabòlic de pur extrem... o no, ja que el mític escriptor es va basar en la realitat per criticar àcidament el feixisme però també alguns aspectes del comunisme. Amb un John Hurt rescatat o homenatjat en el film de McTeigue com a líder, i amb un poder invisible, el Gran Germà, que tristament ha acabat donat nom a un circ televisiu. Snif.

Alguien voló sobre el nido del cuco (Milos Forman, 1975)
El microcosmos del sanatori mental va ser una paràbola perfecta per mostrar com se sentia la societat dels setanta: Com pacients mentals a qui, enlloc d’ajudar-los  a guarir-se i vetllar per ells, se’ls donava una pastilleta o, sobretot, se’ls col·locava davant la tele perquè no molestessin gaire. Tot va ser un encert en aquesta pel·lícula: el Michael Douglas en la seva faceta de productor en aquesta versió de la novel·la de Ken Kesey, i sobretot el repartiment, amb una inoblidable Louise Fletcher i un no menys inoblidable Jack Nickolson com el convicte que revolucionava l’institució, en un paper que havia estat pensat per... Burt Reynolds.

El club de la lucha (David Fincher, 1999)
Un protagonista (Ed Norton) que se sent tan buit que va a reunions de malalts terminals (sense ser-ho, és clar). Un “Altre” (Brad Pitt) que fabrica sabons amb greix tret dels contenidors de clíniques de lipossuccions. Dues històries estranyes però que, si ens parem a pensar, defineixen per complet la societat actual. De la novel·la de Chuck Palahniuk, el director de Seven i The Game va extreure un film corrosiu, violent i anàrquic que acaba, feliçment –i d’aquí el seu anarquisme- amb una explosió... i un fotograma insertat, al més pur estil subliminal, d’uns genitals, amb Where is my mind?, dels Pixies, de fons. Genial.

La naranja mecánica (Stanley Kubrick, 1971)
Alguns la consideren una obra mestra, d’altres la pitjor dels films de Kubrick. No es pot negar que aquest film hagi envellit gaire bé –massa enganxat als setanta, potser- però tampoc que es tracta d’un film impactant en la seva raresa, amb escenes que, avui en dia, encara ens posen els pèls de punta: El protagonista Alex (inoblidable Malcolm McDowell) en un dels seus atacs d’ultraviolència a ritme de Singin’ in the rain. Alguns van confondre l’estilització –tret característic de Kubrick- de la violència amb la seva apologia. Van creure que el film proposava la violència sense sentit com a resposta, quan el que feia era plantejar-la, més que com a malaltia, com a símptoma de quelcom més. I és que La naranja mecánica ha motivat més que cap altre film l’eterna pregunta: Es pot fer una crítica a la violència amb un film violent? Vosaltres mateixos, estimats “drugos”.

If... (Lindsay Anderson, 1968)
Avui en dia, amb Columbine al cap de tots, és impensable fer un film en què uns estudiants, liderats per Malcolm McDowell (de nou!), es pugen al terrat del seu institut amb bombes i escopetes a muntar una cacera de profes i companys. No obstant, a l’any 68, el que hi havia darrere no era una crítica a una societat fomentada en la por i en les armes (agafant paraules del sr. Moore) sinó una manera d’expressar (molt bèstia, això sí) l’estat d’ànim d’una joventut que se sentia oprimida, i una faula de la societat d’aquell temps exemplificada en el microcosmos de l’institut.