les passions de Cronenberg en cinta

David Cronenberg i el concepte de la nova carn es consolida amb Videodrome (1983), pel·lícula de capçalera del gènere fantàstic i ja tot un clàssic contemporani. Una de les grandeses del cineasta canadenc és la utilització del gènere fantàstic com a metàfora, com a eina per plasmar els fets que degeneren l’espècie humana ja sigui a través de la tecnologia: eXistenz (1999), la violència: Una historia de violencia (2005), el sexe: Crash (1996) o les epidèmies: La mosca (1986), per posar només alguns exemples de la seva filmografia.

A Videodrome la violència, el fetitxisme, el sadomasoquisme, el vouyerisme tots acaben convergint en un punt mort entre el sexe i el dolor que es troben separats per una diluïda línia. Dins d’una narració de tall clàssic amb una planificació de gran impacte visual, ja sigui pels efectes especials i pel sentit de thriller angoixant que impregna al film atrapant a l’espectador en un món inquietant.

La destresa del cineasta el fa involucrar en la narració, fent-lo còmplice perquè, ja com a espectador passiu que mira, és partícep dels actes violents que succeeixen. Videodrome s’avança al seu temps, hem de tenir present que la pel·lícula té casi 25 anys, i denúncia al món de la violència audiovisual vist com un aliment necessari per la societat, sinó la tenim a les nostres ciutats ens arriba a través de la televisió i sinó la busquem a través d’altres vies.

L’ésser humà sempre s’ha definit com un vouyer (no fa falta anar massa lluny, quan hi ha un accident de cotxe es produeix l’efecte tafaner) doncs aquesta obsessió que tenim per veure el cos destrossat, les vísceres, la sang que ens produeix un enuig però ens fa mantenir la mirada morbosa davant el cossos. Com feia Paul Verhoeven, Cronenberg explora la fragilitat del cos humà, abocant al concepte de la nova carn. I, ¿què és això? Ho definiríem com la mutació del cos humà i la fusió amb materials tecnològics.

Videodrome té escenes emblemàtiques com el pit de James Woods amb forma de vagina i la posterior penetració de la cinta de vídeo, o la metamorfosis d’una mà amb una pistola. Aquesta fusió cos-màquina és experimentada per altres cineastes com Shinya Tsukamoto a Tesuo, el hombre de hierro (1989). Cronenberg mostra el terror d’una manera física i el transmet de dins cap a fora, com les malalties, el fa brotar transformant la fragilitat de l’ésser humà amb un tros podrit de carn i tot en un ambient quotidià que encara fan més pertorbadores les escenes.