el film que va posar en òrbita Kitano

Takeshi Kitano o Beat Takeshi (pseudònim que utilitza a vegades) és un personatge molt influent en el seu país, creador del cèlebre programa d’aventures enfangades Humor Amarillo, és un cineasta d’una destacada filmografia.

El rerafons temàtic són les màfies nipones (o pel·lícules de yakuzas i policies) però també amaga sorpreses tragicòmiques com El verano de Kikujiro (1999) un film molt recomanable, o el cuidat esteticisme de Dolls(2002); igual que la pel·lícula que li va obrir les portes a Europa Hana-bi (Flores de fuego) (1997) que es va alçar amb el Lleó d’Or del festival de cinema de Venècia.

Sonatine resumeix molt bé el cinema de Kitano, no estem davant de films complicats de veure però si que hem d’estar preparats per copsar una successió de plans amb poca acció però a vegades plena de violència, amb una posada en escena buscant l’estètica del paisatge enmig del no res però banyats d’una bellesa visual estranya.

El mar és un paratge recurrent: sempre enquadra unes platges desèrtiques i fora de temporada, entès possiblement com un espai tranquil i de llibertat pel protagonista. Els personatges que poblen les seves pel·lícules borden el caricaturesc i l’humor absurd és molt freqüent, un humor innocent que es desenvolupa quasi sempre a meitat de la trama.

El director i actor es reserva els personatges principals que tot i estar dins de l’ideari yakuza estan plens de bones intencions tot i que a vegades no segueixen el camí més correcte. Acusat de seguir sempre el mateix posat de fred i inexpressiu, ell defineix les seves pel·lícules com una capsa de joguines i hem d’estar disposats a entrar en el joc.

Sonatine posa a pla internacional a Takeshi Kitano, després del seus tres primers llargmetratrges Violent Cop (1990), Boiling point (1990) i A Scene at the Sea (1991) film en què inicia la col·laboració amb el compositor Joe Hisaishi que acompanyarà les aventures tragicòmiques d’aquests personatges tant peculiars.