soderbergh inèdit i esquizofrènic

La carrera del director Steven Soderbergh s’ha caracteritzat per la recerca ’un cert equilibri entre el cinema de caire independent i els productes de consum massiu. Pel·lícules com Ocean’s eleven, Traffic i Erin Brockovich es combinen amb projectes més modestos i personals com El halcón inglés, El rey de la comedia, Full Frontal o el capítol que ha inclòs en el film col·lectiu Eros, actualment en cartell.

En aquesta segona faceta s’inclou la única de les seves pel·lícules que continua inèdita a casa nostra, una mena de desquiciat fals documental titulat Schizopolis, que només alguns afortunats van poder veure en una edició passada del Festival de Cinema de Sitges. El film, rodat el 1996, és una inclassificable comèdia absurda amb tocs tangencialment autobiogràfics, reforçats per la presència del propi director que interpreta no un sinó dos papers protagonistes. Així, Soderbergh es posa en la pell de Fletcher Munson, un home gris que rep l’encàrrec d’escriure un discurs per a una mena de líder espiritual i també en la del doctor Jeffrey Korchek, un dentista que té un afer amb la dona de Munson. Curiosament aquest personatge està interpretat per Betsy Brantley, exdona de Soderbergh ja en el moment de rodar el film, per la qual cosa la vessant autobiogràfica del film assoleix una nova dimensió. 

Aquest esquizofrènic punt de partida deriva cap a una grotesca comèdia d’humor àcid i absurd que manté certs paral·lelismes amb l’univers del director anglès Richard Lester. Soderbergh aprofita aquesta ocasió de llibertat absoluta per practicar amb noves fórmules cinematogràfiques i aconsegueix amb a