terror a l'estil de Sam Raimi

Sam Raimi tenia poc més de 23 anys quan va filmar la seva opera prima Posesión infernal (The Evil Dead, 1981). Amb una enginyosa planificació, exprimint al màxim els recursos tècnics, demostrant que el terror estava/està molt viu. La casa aïllada enmig del bosc forma part de la iconografia del gènere, fent èmfasi que l’home que viu en urbs industrials, plenes d’artifici i d’asfalt, és vist com a un invasor, a la vegada que infractor i destructor dels recursos naturals i serà expulsat del paradís perdut.

Considerats per molts crítics el cinema de terror com un gènere menor, un exemple és sempre la manca de nominacions als premis de l’Acadèmia de les Arts i de les Ciències Cinematogràfiques de Hollywood, és a dir els Oscar.

La pel·lícula la trobem classificada com a gore, un gènere que neix amb Bood Feast (1963) o la més coneguda 2000 Maníacos (1964) les dues de Herschell Gordon Lewis. Considerat sempre un producte de sèrie B, afincat dins del cinema independent, el gran boom del gènere es viu amb l’arribada del vídeo, que permetia a l’anònim anar a un establiment i comprar o llogar pel·lícules poc “convencionals” que les podia veure a casa quan volia, com volia i amb qui volia, sense estar tots reunits en una sala.

Com en tota producció d’aquest estil, Sam Raimi va tirar d’amics com el seu company d’institut Bruce Campbell, actor principal i fetitxista que protagonitzarà Terroríficamente muertos (1987) i El ejército de las tinieblas (1992) posant fi a la trilogia iniciada el 1981. El muntatge de pla contra-pla, el posicionament de la càmera, els esfereïdors i veloços travellings que encara posen els pels de punta, formen una amalgama visual teixida en un muntatge encoratjador; si no, ¿qui no recorda la seqüència del gronxador picant a la cabana de fusta o el pla final del desesperat Ash sortint de la cabana endimoniada?

La primera part de la pel·lícula posa en situació als personatges i l’atmosfera és de caire realista per aproximar-se més a l’espectador, però a partir de l’empalació d’una de les protagonistes comença un recital de sang, vísceres i destrosses humanes tot barrejat amb dosis d’humor. La gràcia resideix en les formes artesanals dels efectes especials i com en cap moment l’ésser endimoniat es mostrat, sinó simplement suggerit per la càmera.

Posesión infernal va ser prohibida i censurada a molts països però va ser premiada en el Festival de Cinema de Sitges. Per qui estigui cansat de les actuals pel·lícules de terror adolescent que ens assetgen contínuament Posesión infernal és una alternativa excel·lent per recuperar en DVD i fer els honors a aquest cinema.