dol i integració social
Ara que Georoge A. Romero ha tornat a la gran pantalla amb una de zombies amb missatge social, és el moment de reivindicar Les revenants, o Els morts, que tant bon punt es podria considerar cinema de ciència ficció amb un rerafons filosòfic sobre la mort i el dol com una pel·lícula de morts vivents amb voluntat de denúncia social. Probablement no és completament res d'això i una mica de tot. Perquè el que planteja el realitzador Robin Campillo (guionista d'El empleo del tiempo i fotògraf i editor de Recursos humanos) dóna molt per pensar i per debatre i molt poques respostes clares i convincents. Potser per aquest motiu, Les revenants sempre ha obtingut una freda rebuda per part de crítica i públic als festivals per on ha passat -per exemple, als de Cannes i al de Sitges-.
La pel·lícula s'obre amb una imatge realment inquietant: milers de persones mortes recentment (la majoria avis) que tornen misteriosament a la vida. Lluny dels zombies estripats i putrefactes als que estem acostumats a les pelis de terror, aquests van ben vestits, tenen bona salut i mostren un impassible somriure, això si, buit de tot sentiment. Però són pacífics. Així, al principi es planteja la possibilitat de reintegrar tots aquests "revenants" a les seves feines i vides anteriors, com si res no hagués passat. Mica en mica, però, aquests morts retornats comencen a mostrar-se confusos, desorientats, extranys i es converteixen en un greu problema social: necessiten aliments, serveis i ocupació, però són... "diferents". Subtilment, però no sense crueltat, Campillo està parlant d'una realitat trista i massa quotidiana: que en fem d'aquells col·lectius que fan "nosa"? on posem els immigrants? com ocupem els disminuits psíquics o físics? com cuidem dels avis?
Preguntes sense resposta en una pel·lícula incòmoda i extranya que d'alguna manera també reflexiona sobre el procés del dol, però plantejat de forma inversa: els vius no han d'acceptar aquí la mort dels éssers estimats, sinó el seu retorn inesperat a la vida. És aquesta una inquietant i al mateix temps poètica manera de representar la forma com l'absència trasbalsa i ofega.