l'inici de la trilogia de la mort

Aquest cap de setmana s’estrena Last Days la penúltima pel·lícula de Gus van Sant, la darrera és Paranoid Park (2007) que va aclaparar elogis a l’últim festival de Cannes. Però aquí ens ocupa la primera entrega de l’anomenada Trilogia de la mort: Gerry (2002), Elephant (2003) i Last Days (2005).

Guionitzada pels dos actors protagonistes, Matt Damon i Cassey Affleck, conjuntament amb el cineasta nord-americà la pel·lícula narra la travessia pel desert de dos joves que es diuen Gerry, que la traducció vindria a dir gilipolles o tio. Per afrontar aquest nou film Gus van Sant opta per l’austeritat de personatges (només 2) i d’escenari (un desert), però en la simplicitat hi ha la complexitat. Darrera de Gerry hi ha un acurat treball de càmera, una mil·limetrada estructura que capta les textures del paisatge i la plasticitat amarga d’un desert poblat de roques i matolls i cels fugissers que passen a càmera ràpida.

El travelling de seguiment inicial del cotxe ens endinsa en un món estrany, ho sabem per la música minimalista de piano i violí d'Arvo Pärt, sense saber absolutament res de l’argument t’envaeix la sensació de tragèdia però et quedes atrapat en la bellesa del no res, és la incomoditat de la incertesa que et fa seguir per saber més. Una bellesa que es converteix en tensió, quan els dos Gerrys s’adonen que s’han perdut en la immensitat d’un desert àrid, inhòspit i solitari. Gust van Sant fa de la pèrdua una recerca, convertint la travessia pel desert en una metàfora de la identitat personal.

Crítics cinematogràfics han dit que Matt Damon i Cassey Affleck son la mateixa persona, basant-se en un pla molt bergmanià d’un intens travelling lateral en primer pla de diversos minuts de durada sobre els rostres dels dos Gerrys que caminant simètricament en paral·lel, deriven en una fusió visual dels personatges en un de sol. Gus van Sant opta per un cinema físic, un concepte que experimentarà també amb Elephant fent un seguiment de tu a tu dels personatges, cercant la màxima fisicitat amb la càmera. 

Gerry ens obre moltes lectures possibles, la dualitat, la mort, el joc, la soledat, el desconcert, el sentiment de no tenir rumb, la indiferència, la superació dels obstacles, la mort com a fi i no la vida, perquè qui diu que la mort no és la fita? El director de Todo por un sueño (1995) es troba en un moment creatiu molt dolç i sap extreure el màxim rendiment del cinema no únicament com a instrument narratiu, sinó plàstic i sonor.