dràcula és un ballarí xinès

Tot just acabada una nova edició del Festival de Cinema de Sitges, ens prguntem què se n’ha fet de la pel·lícula que va resultar guanyadora a l’edició del certamen de l’any 2002, Dracula, pages from a virgin's diary.  El premi gros del festival, que no va estar exempt de polèmica, va recaure en una pel·lícula que no deixa indiferent com tampoc en deixa el seu director, l’inclassificable Guy Maddin. Aquest realitzador canadenc, hereu de l’expressionisme i del surrealisme, ha trobat els trets distintius del seu estil personal rebuscant en els modus de representació primitius, els de les primeres pel·lícules mudes que Maddin recrea amb mirada nostàlgica però amb una clara voluntat experimental.  

D’aquesta manera d’entendre el cinema retro-vantguardista en resulta una bona mostra Dracula, pages from a virgin's diary, que tant es pot entendre com un ballet filmat, una pel·lícula muda i un telefilm. Les  tres definicions encaixen en aquesta original adaptació de la novel·la de Bram Stoker, segons la versió escènica que va fer Mark Godden i que va estrenar el Royal Winnipeg Ballet de Canadà l’any 1998. La coreografia supleix les paraules en un film rodat en un blanc i negre granulat, amb alguns elements puntuals tenyits artesanalment de color; amb decorats de pega, títols i diàlegs puntuals sobre cartró i salts deliberats de quadre i de fotogrames per crear la sensació de pel·lícula muda desgastada pel temps.

El comte Dràcula és aquí un ballarí xinès que sedueix a les seves víctimes dançant a ritme de la música del compositor Gustav Mahler. I entre les seves preferides, Lucy Westerna, que li roba un cert protagonista a Mina, el gran amor del vampir. En només una hora i quart, sense paraules, i només a través de la música i la dansa, Guy Maddin aconsegueix recrear la història de Dracula de forma fascinant, hipnòtica i gens convencional, i que convida a l’espectador a replantejar-se la seva forma d’entendre el cinema contemporani.

On es pot aconseguir la pel·lícula >>