Tony Scott és en tots els sentits un germà petit que ha recorregut el mateix camí que Ridley Scott però sense aconseguir fins avui cap mèrit cinematogràfic que desaconselli el seu ingrés immediat al sac dels impostors. Amb gairebé vint pel·lícules com a director ha demostrat que el seu estil de videoclip i d’anunci comercial s’imposa al ritme narratiu. L’acció és present a gairebé tots els seus films, però no com a fi mateix –que seria del tot acceptable- sinó com a colofó inevitable de thillers que no sap com resoldre.

És ben curiós que un estudiant de belles arts acabi dirigint anuncis per a totpoderoses marques comercials i després, per productores monumentals que funcionen a cop de talonari. Però per fer una paral·lelisme, diuen sobre els polítics que si no són comunistes de joves és que no tenen cor i que si ho són quan són adults és que no tenen cervell. Així que Tony Scott va deixar de banda les seves aspiracions artístiques (havia de ser pintor) per enrolar-se en la productora d’anuncis del seu germà gran. Segons la llegenda, Tony es resisitia a treballar per les grans marques però a la vegada sentia una passió irrefrenable pels cotxes de luxe. Ridley el va acabar de convèncer assegurant-li que només en un any podria tenir un Ferrari.

Potser sigui aquesta la millor manera d’explicar la filmografia d’aquest director. Condueix pel·lícules Ferrari que criden l’atenció amb llums, sorolls i gran artefactes però que en realitat no són del tot còmodes. És obvi a totes llums que el gènere per excel·lència de Scott és l’acció disfressada de thriller intel·ligent. Posem per cas Enemigo Público, interpretada per Will Smith i Gene Hackman, que curiosament havia protagonitzat molts anys abans el film La Conversación, de Francis Ford Coppola. En aquesta pel·lícula Hackman donava vida a un espia que es dedicava a les escoltes telefòniques i que un dia per casualitat sent una conversa que no hauria de sentir. L’argument de l’Enemigo Público és per tant més que sospitós, sobretot tenint en compte que Hackman interpreta en totes dues cintes un personatge molt semblant.

La cinta té persecucions, una banda sonora mogudeta i un final que resol a trets tota la trama. Més enllà que l’argument estigui copiat i que els actors estiguin bé o no, cal remarcar que la història es podria haver aguantat tranquil·lament sense necessitat d’artificis i acció rocambolesca. Per si tot això no fos suficient, la càmera no s’està quieta ni un segon, marca de la casa Scott. Tenint en compte que la narració fa referència a un satèl·lit capaç de prendre imatges i fotos des de tots els angles imaginables, les dues hores de pel·lícula es converteixen en un festival de “mira què sé fer amb la càmera”. El desmesurat i carregant gust de Tony Scott pels enquadraments impossibles va propiciar més d’una discussió amb Robert Redford durant el rodatge d'Spy Game. L’actor havia de repetir una vegada i una altra les escenes perquè el director no estava satisfet amb el recorregut i la velocitat de la càmera. Finalment, Redford li va dir que rodés una escena i que el deixés en pau.

El veritable debut de Scott a la gran pantalla –posterior a la desconeguda i del tot ignorada El ansia- va ser Top Gun, a la que va seguir Superdetective en Hollywood II i Días de Trueno. La producció de totes tres corria a càrrec del tàndem Simpson/Buckenheimer, que va potenciar la faceta més comercial de Tony Scott i es va gastar autèntiques milionades per convertir-les en èxits sonats. Curiosament, però, la proposta més interessant d'Scott no va costar ni una quarta part del que s’havia necessitat perquè Cruise i Kilmer conquerissin la taquilla. Parlem  d’Amor a quemarropa, el guió de la qual el signava Quentin Tarantino. Tot i que el creador de Pulp Fiction va quedar content emb el producte final que havia preparat Scott, va refusar una oferta d’aquest per dirigir també Resorvoir Dogs.

Scott, doncs, és un artesà d’encàrrec que busca desesperadament un estil propi de fer cinema, un segell en definitiva que no es limiti a l’histerisme de l’enquadarment caòtic i a la violència com a únic recurs perquè no en té d’altres. Encara no n'ha estat capaç i això és tot un perill perquè fins que no ho aconsegueixi seguirem patint propostes tan poc originals i tan sedants com les darreres Domino o Deja Vú.