Més de trenta anys després de rodar Rocky, un sexagenari Sylvester Stallone es prepara per despenjar els guants i reviure la glòria d’un personatge acabat que tranquil·lament podria ser ell mateix. Va regnar a la taquilla al llarg de la dècada dels vuitanta, però quan la bogeria per la testosterona es va acabar Syl va començar a passar-ho malament. Una revisió ràpida de la seva carrera cinematogràfica dóna una idea aproximada dels motius que ens porten a considerar-lo l’impostor d’aquesta setmana.

audioreportatge relacionat >

Ningú no negarà –al menys no serem nosaltres- que la pel·lícula fundadora de la saga Rocky era una història profunda i fins i tot commovedora. Sortit de les clavegueres de Philadelphia, un púgil amb més cor que talent mira d’aprofitar l’oportunitat de la seva vida. El veritable mèrit d’aquesta pel·lícula sobre un boxejador és que només hi ha vint minuts de boxa i tot i així la història s’aguanta perfectament sobre un guió que va rebre una nominació als Oscar. No oblidem, per tant, que el guió l’havia escrit Sylvester Stallone.

És ben estrany que algú capaç de confeccionar un guió de qualitat hagi basat la seva carrera en lluir abdomen i bíceps en subproductes sense interès. No ens referim a Acorralado, que parla amb honestedat de la trista rebuda que els nordamericans van dispensar als soldats que van lluitar a Vietnam, però si a les dues seqüeles. Tant a Rambo II como a Rambo III Stallone s’endinsa en un terreny fangós on la violència i el look de gimnàs foragiten el drama ben explicat de la primera part. Així doncs, després d’escriure un guió més que correcte li dóna per coronar-se com a rei de les bufetades.

Stallone ha esdenvigut sinònim de mediocritat, de interpretació de saldo, de pagui dos i importi-se’n tres, o mitja dotzena. Ha deixat per la posteritat joies de la talla de Cobra, la seva pitjor pel·lícula amb diferència, o les més recents D-Tox: El Ojo Asesino i Driven, aptes només per fans incondicionals del múscul i la inexpressivitat. Jutge Dredd o Get Carter completen aquest magnífic repòquer de cinema d’autor.

El que no podem tirar-li en cara és falta de valentia. Quan gairebé tothom esperava que el seu salt a la comèdia acabés amb riallades incontenibles, però no pels motius desitjats, Stallone va creure en el seu instint. El resultat parla per si mateix: Alto o mi madre dispara i també Oscar, ¡Quita las manos!. Després de la pobre acollida per part de la crítica i el públic va abandonar la comèdia i va tornar al camí de les bufetades amb Demolition Man.

I és que d'Stallone ningú no espera que s’atreveixi amb Hamlet o amb Othello –malgrat pugués ser força divertit- però si desitgem que sigui conscient de les seves limitacions i de la seva edat. Diem això perquè a més de Rocky VI també està per arribar la quarta part de la saga Rambo, que s’estrenarà amb un subtítol propi d’un telefilm d’Antena 3: En el ojo de la serpiente. Com s’acostuma a dir: el paper ho aguanta tot. I sembla que la pantalla també