Des de Hook no aixequem cap, noi. Això és el que el representant de l’Steven Spielberg li hauria de dir un dia d’aquests suposant que aquesta última pantomima seva, La Guerra dels Móns, no sigui precisament això: una pantomima. Catalogar l’Steven de farsant pot semblar agosarat, però ens sobren els motius, com deien aquells, per enviar aquest clon americà d’en Tomeu Penya a la part fosca del sac dels impostors.

La vida privada d’Steven Spielberg es pot definir molt ràpidament: els seus pares van divorciar-se quan era petit i una vegada un home va amenaçar amb violar-lo. Segurament, aquests dos traumàtics incidents van teixir un sentiment de rancúnia a la ment de l’adolescent Spielberg, que va prendre la determinació (encertada) de dedicar-se a plasmar els seus fantasmes en cel·luloide per comptes de tirar-se davant d’un tren o convertir-se en gurú d’una secta. El trauma dels pares separats apareix INDEFECTIBLEMENT en totes les seves pel·lícules: tots els pares de les seves pelis són uns desgraciats, uns vividors o es divorcien per motius que desconeixem. Prou de traumes, si us plau. Estem fent cinema.

I com que parlem de cinema no podem deixar de lloar el que ha fet l’Spielberg pel setè art: va rodar Tiburón i la trilogia d’Indiana Jones. Boníssimes. Gràcies i adéu. Perquè el que va venir després és millor oblidar-ho: Always, The Color Purple, Amistad o The Terminal no són més que cinema de sobretaula de diumenge. ¿Algú les considera obra del gran cineasta dels nostres temps? Ho dubto. Jurassic Park, Catch me if you can o 1941 poden ser considerades pel·lícules de culte? Ho dubto encara més. I no parlem de Hook. ¿Algú deixaria que el seu nom aparegués als títols de crèdit d’aquesta infàmia? No. Ningú amb dos dits de seny.

Però a més d’estafar-nos amb els seus films, Steven Spielberg és també un filibuster i un diable a la vida real. Un episodi esgarrifós i que molts tracten de fer passar per llegenda urbana ens mostra la pitjor cara del prodigi de Hollywood. Poca gent sap que quan Orson Welles estava a les últimes, rodant anuncis de xampany per dues pessetes i cremant els negatius de les seves pelis per escalfar la casa, el vell Orson va demanar a l’Spielberg que li produís un film, o que com a mínim li donés algun contacte per tirar endavant un projecte. L’Steven li va dir que no es preocupés, però després va emprar el silenci administratiu per desfer-se del iaio Wells. És a dir, que va callar com un puta i va ignorar les trucades del mestre fins que el pobre va traspassar sense haver pogut rodar el seu (suposem) magnífic últim film. Fins aquí cap problema: tothom és lliure de deixar calés o no, però el drama va venir després, quan en una subhasta benèfica, l’Spielberg va pagar cinquanta mil dòlars pel trineu Rosebud que apareixia a Citizen Kane. Ni aigua. Així que penseu que quan estigueu a punt de pagar l’entrada per La Guerra dels Móns li estareu donant calés al tio que va matar a Orson Welles.