Director del tercer reich, nois. Roland Emmerich espanta l’ànima amb les seves maneres d’agent de la Gestapo i les seves pel·lis de destrucció massiva, però avui tractarem de descobrir perquè aquest home és un impostor quan realment mai ens ha enganyat. Anem al nucli de l’assumpte.

L’any 1985, quan encara molts de nosaltres crèiem en la felicitat i la innocència, Emmerich va rodar una pel·liculeta sense massa transcendència titulada El secreto de Joey. Era dolenta com una mala cosa, però apuntava maneres: intriga paranormal amb nens petits pel mig (un terreny no massa explorat fins aleshores), tècnicament correcta i amb algunes idees esperançadores. Però senyors, ningú ha dit que aquest sigui un món just on la gent desenvolupi els seus talents innats. Realment, aquests talents acostumen a enquistar-se, a crear fibrosi, a desaparèixer sota l’escorça de la trivialitat. I això és el que li va succeir de cop i volta a en Roland Emmerich: de ser un talent per explotar va passar a ser un talent explotat quan va accedir a dirigir Universal Soldier (1992). He de reconèixer que em vaig deixar endur per l’emoció quan va estrenar-se el film, però va ser per un error sintàctic. M’explico: jo creia que la pel·lícula es deia “Soldador” universal i versaria sobre l’esdevenir del proletariat i seria una agra crítica social. Res de res: pistoles de rajos, culets apretats i un rotllo molt guarro al llarg de tota la pel·li.

A partir d’aleshores, Roland Emmerich va descobrir la seva veritable vocació: destruir el món. En sentit figurat, al menys. Com a mínim, en tres de les seves pel·lícules més recents, l’home està a punt de fer esclatar el planeta o el sumeix en catàstrofes apocalíptiques sense despentinar-se. El gustet per les explosions a gran escala apareix per primera vegada a Stargate (1994), però en aquell estimable film encara s’hi veia cert respecte, si no per la interpretació, al menys si per narrar la pel·lícula des del punt de vista dels seus protagonistes.

La caixa dels trons es va obrir amb Independence Day (1996), la pel·lícula més esgarrifosament feixista, xovinista, imperialista i depriment que mai s’ha rodat al voltant de la idea d’un atac extraterrestre. Quan el dia de demà vinguin els extraterrestres a esclavitzar-nos i a robar-nos l’or, faran passes gratuïts de Independence Day per recordar com de burros hem estat sempre. La pel·lícula no es conforma amb desprendre una catipèn ianqui que espantaria al propi Jimmy Carter, sinó que a més a més es permet el luxe d’adoctrinar i pontificar sobre les llibertats humanes i tracta de demostrar que no hi ha més gran honor per a un americà que morir pel seu President. Horrorós.

Passarem per alt pel·lícules com Godzilla (1998) i The Day after Tomorrow (2004) perquè no ens aporten res com a cinèfils i encara menys com a ciutadans europeus. El film que sí mereix menció especial és, sens dubte, El Patriota. Un cop dit aquest nom, tothom dempeus. El Patriota és l’horror fet cel·luloide. És la pel·lícula que hagués dirigit George Washington empapat en ketamina i amb una bandera americana inserida al cul. Espanta veure com un paio no-americà pot dirigir tal salvatjada, però tractant-se de Roland Emmerich no sembla tan insensat: un home que gaudeix veient com mig món rebenta sota l’amenaça d’un dinosaure o fa esclatar la Casa Blanca a còpia de raig làser també és capaç de ressuscitar el feixisme més galopant sense necessitat de metàfores ni de símils. N’hi ha prou amb fer sortir un Mel Gibson agonitzant, alçant el llençol amb les barres i les estrelles mentre l’enemic cau derrotat darrera seu. Tot el que aquest home dirigeix va dinamitant la cultura mundial. Brillant paradoxa: per més que Roland Emmerich s’entesta a crear, no deixa de destruir.