El primer dels grans que
cau al sac dels impostors >

Entrem en terreny pantanós, senyores. Després de repartir estopa entre la flor i la nata de la mediocritat cinematogràfica toca fotre’ns amb gent que té títol nobiliari. Sir Ridley Scott, aquest senyor capaç del millor i del pitjor és, sens dubte, un impostor d’alta graduació. A la orla dels impostors, Ridley Scott porta birret i diploma, però no ha estafat tant com per dur la toga de color taronja. El bo d’en Ridley sempre podrà al·legar en la seva defensa que va dirigir la obra mestra definitiva de la ciència ficció, Blade Runner, però aquests mèrits no fan sinó augmentar la seva llegenda d’impostor i trilero professional.

Que les teves tres primeres pel·lícules “serioses” vagin directament als annals de la història del cinema pot ser contraproduent: per una banda et forres, assoleixes fama infinita, tens molta credibilitat com a director i mai no et faltarà feina. D’altra banda, pots acabar perdent el seny a la mínima de canvia. I això és el que li va passar al Ridley. Però la demència no és excusa quan el que estem fent és jutjar la impostura. Els crims que Ridley Scott ha comès al llarg de la seva carrera són innombrables i per això en farem una selecció.

Legend (1985), a més de fer-nos veure que Tom Cruise de jove era lleig com un diable, també ens va demostrar que es pot rodar una pel·lícula de fantasia al rebost de casa nostra. La sensació de claustrofòbia és tan brutal que molta gent va optar per hiperventilar-se amb la bossa de crispetes; i aquell polsim que sura a l’ambient durant tot el metratge va provocar més d’un brot d’asma entre l’equip tècnic. La pel·lícula no anava enlloc: la lluita entre el bé i el mal no donava lloc a la interpretació i a la mitja hora ja tenies ganes de veure aquell unicorn fet a la brasa.

De Thelma & Louise (1991) s’han dit moltes coses: que si és una faula feminista, que si la sensibilitat estava a flor de pell o que si en Brad Pitt feia catipèn a bacallà durant tot el rodatge. Jo sincerament crec que la pel·lícula es veu a venir en tot moment i que els personatges són tan previsibles i estan tan estereotipats que semblen extrets del “Quién es quién”. Una clara mostra de la voluntat d’en Ridley d’anar-nos colant gols i de fer veure que és capaç de dominar tots els pals com l’Stanley. Mentida podrida. Poca gent esperava que 1492: Conquest of Paradise (1992) estigués a l’alçada de les expectatives, i així va ser. Ridley va acabar de perdre l’oremus: va despatxar a dues muntadores perquè no entenia res de la pel·lícula, va fer la postproducció per telèfon perquè estava de vacances a la Martinica i, per desgràcia seva i nostra, es nota molt. Només recordar un parell de detalls: Gerard Depardieu sembla una cadernera i Armand Assante mai no hauria d’haver sortir d’aquell club d’autopista marsellès d’on va sorgir.

Però en Ridley tenia dos asos a la màniga per demostrar que no importa com de baix caiguem: encara es pot anar sota terra. G.I. Jane (1997) i sobretot White Squall (1996) són dolentes com el pa negre. Pensar que el director d’aquests dos canyardos és l’home que va materialitzar Blade Runner posa la pell de gallina, però ell ni s’immuta. Impostor malèfic. Venut a l’establishment per trenta monedes de plata i, el que és pitjor, recuperat per un Hollywood que està encantat de tornar-li el prestigi a una vella glòria. Estem assistint al ressorgiment d’un home que va fer obres mestres, a la resurrecció de la mòmia. De la mateixa manera que el mestre Welles va acabar anunciant xampany i els futbolistes consagrats acaben jugant a Qatar, en Ridley Scott ha acabat filmant peplums lamentables, epopeies medievals que no tenen ni cap ni peus i tot això donant gràcies a la indústria i amb un somriure a la boca. Ens queda, si més no, el consol de pensar que mai ens ha volgut prendre el pèl, però que a ell li han pres tot. Tot.