S’ha de reconèixer que Renny Harlin mai no ha rebut tot el que es mereix. Molts crítics es deixen impressionar pel metre noranta-tres que fa aquest finlandès i no s’atreveixen a cantar-li la canya. Però com que a mi no m’espanten els tios alts, anirem per feina.

Renny Harlin és un home feliç. Va rodar un grapat de pelis que l’han fet ric, va casar-se amb la Geena Davis i viu a l’apartament del pilot de Fórmula 1 Eddie Irvine. Això l’ha convertit en  un triomfador pels finlandesos i un impostor en gran format per a nosaltres, ja que aquest grapat de films és sens dubte una de les col·leccions de pel·lis dolentes més destacable de les dues últimes dècades. El pitjor del cas no és que Renny Harlin filmi superproduccions de baixa estofa; el pitjor del cas és que un europeu s’apunti al carro de Hollywood sense cap mania. Portem massa anys de dura batalla contra el mercat nord-americà perquè impostors com en Renny es canviïn de jaqueta i es quedin tan amples a la mínima. Anem per pams.

Després de rodar un parell de curtmetratges a la seva Finlàndia natal, el bo d’en Renny va fer les maletes i va enfilar-se en un trineu en direcció cap a Califòrnia. Allà no va passar desapercebuda la seva alçada ni les raquetes que portava lligades als peus i li van oferir la direcció de Nightmare on Elm Street 4. No us deixeu enganyar per l’aparent facilitat de dirigir un film com aquest. No tens res a guanyar i molt poc a perdre: si ho fas bé, la crítica et destrossarà igualment, i si li perds el respecte a la saga, és possible que una horda de fans assaltin el teu dormitori a la nit i et tallin les orelles. Després de Malson a Elm Street, en renny es va beure el poc enteniment que tenia i va dirigir dues pel·lícules de cop: Die Hard 2 per una banda i The Adventures of Ford Fairlane per una altra. Una d’elles és no té més interès que el de veure en Bruce Willis corrent en samarreta “imperio” i l’altra és una comèdia delirant que ha esdevingut un producte de culte en cercles reduïts. A Espanya va comptar amb un doblatge demencial a càrrec de no-professionals com Pablo Carbonell. Cal veure-la per creure-s’ho.

El que no li perdonarem mai a Renny Harlin és que aquesta aparent voluntat gamberra va desaparèixer completament a la seva següent incursió al cinema: Máximo Riesgo (1993), un pastitxe de campionat amb en Sylvester Stallone grimpant per les muntanyes en samarreta i lluitant contra l’amenaça terrorista. Tenia alguns moments divertits en els que hi apareixien metàfores futbolístiques i un senyor empalat en una estalactita, però es perdia en digressions sobre l’amistat i l’honor de muntanya.

El que va venir després és molt pitjor. Cutthroat Island (1995) i Deep Blue Sea (1999) tenien moltes diferències i una sola cosa en comú: els taurons eren els éssers més intel·ligents de tot el metratge. I segurament de tota la producció. Renny Harlin se’n va de cap al sac dels impostors, concretament a la secció de la supèrbia, perquè els seus aires de grandesa l’han convertit en un ianqui eixelebrat més, sense capacitat de raonar i que ha acabat rodant els guions que no volia ningú. I aquí està el pitjor del cas: convertir-se en un director off-Hollywood per la força, perquè els teus amics rics i megalòmans et fan dirigir la deixalla que no s’atreveixen ni a olorar.