Fins ara, l’Oliver Stone havia venut amb més o menys sort i amb més o menys raó el seu paper de rebel i de nedador a contracorrent en les turbulentes aigües de Hollywood. Però, des de fa tres o quatre anys Stone ha sucumbit a les megaproduccions, a la llàgrima fàcil i a un patriotisme que més aviat fa pudor de butxaca buida que a cap altra cosa.

És cert que Comandante, i posteriorment Fidel, han jugat a la contra del star system nordamericà, però no ho és menys que són dos documentals confusos on l’espectadors no sap a quina carta juga Stone. Pel.lícules com Nacido el Cuatro de Julio, Platoon o El cielo y la Tierra - la trilogia de Vietnam del director novaiorquès-, han orientat bona part de la seva carrera com a director. Més endavant, el seu repàs a la història nordamericana es va completar amb JKF i amb Nixon, però en arribar a World Trade Center les expectatives de que Stone mantingés intacta la seva capacitat crítica van fer figa.

Va ser justament en aquest punt on el batec ensucrat d’aquest nou impostor va fer acte de presència. Amb un plantejament proper a un telefilm d’Antena 3, World Trade Center és simplement una proposta de catàstrofes amb ínfules que no fa més que confirmar la mala ratxa d'Stone. I si mirem una miqueta enrere veurem que Alejandro Magno, una insufrible macroproducció ridícula i inacabable, ha perdut la màgia de posar-se a la societat americana en contra. Amb la gràcia que tenia tot plegat, en fi.

Abans, però, era diferent. Un Domingo Cualquiera va atacar allà on fa més mal a la gran comunitat familiar d’EE.UU. En un país on es considera antipatriòtic no veure la SuperBowl, Oliver Stone va col·locar una càrrega explosiva rebuda amb desinterès a les taquilles i amb una mocadorada injusta per la crítica.

Imaginem, no obstant això, que la gana demana pel·lis que venguin crispetes. Per tant, si un dels assassins nats de la indústria de Hollywood ha donat clarament un gir a l’infern, és just i merescut que li donem la benvinguda al sac dels impostors.