Nicolas Cage es va canviar el seu cognom de veritat (Coppola) perquè, segons ha explicat moltes vegades, no volia que l’acusessin de que s’amparava en seu oncle per engegar la seva carrera cinematogràfica. Molt bé, però aleshores sembla més que estrany que després de rodar dues pel·lícules sense cap èxit (Aquel excitante curso i Valley Girl) s’embaqués en pocs anys en tres films de Francis Ford (Coppola). Nicolas Kim Coppola –aclarit- funciona de la mateixa manera davant la càmera: fa veure el que no és i no resulta creïble.

Probablement, Cage estigui més còmode donant vida a personatges extravagants perquè al contrari del que pugui semblar són més fàcils de radiografiar. Per suposat, també són molt més agraïts. El seu oncle li va servir en safata de plata el de Peggy Sue se casó i sembla que el director de El Padrino va quedar ben fart de les maneres del seu nebot. Era l’època dels excessos, de les nits en blanc i de demostrar que això de canviar-se el cognom era quelcom més que una impostura. Però fer-se un nom gràcies als èxits d’un familiar amb el que no vols que se’t relacioni més enllà de l’àmbit professional és un fingiment propi d’un impostor.

Per molts, el seu paper d’alcohòlic suïcida de Leaving Las Vegas va merèixer l’Oscar. No ho neguem pas, sobre tot tenint en compte que són premis que sovint recompensen els persontages marginals i malats i no pas les habilitats intepretatives dels actors que els hi donen vida. Philadelphia, Mi Pie Izquiero o Shine són només alguns dels exemples. Però alhora de valorar el treball d’un actor convé deixar clar que algú que incorpora un paper de borratxo no és necessàriament millor que un altre que dóna vida a un peixater. Potser és més cridaner i fins i tot més atractiu però no necessàriament millor. Cage es devia fregar les mans quan li van oferir un paper tan llaminer i amb tantes possibilitats de cara a futures estatuetes. La jugada li va sortir a la perfecció.

Des que va protagonitzar Arizona Baby fins que va donar la campanada amb Leaving Las vegas, animem a que algú recordi alguna pel·lícula de Nicolas Cage. Després de consultar per internet la seva filmografia, es podrà comprovar la quantitat de morralla en 24 fotogrames en la que ha intervingut l’actor nordamericà. El balanç és desastrós, tant per ell com per nosaltres, que hem picat més d’una vegada.

La segona meitat de la dècada dels noranta, Nicolas Cage es va dedicar a rodar films d’acció sense cap interès: La Roca, Cara a Cara, Con Air o 60 segundos. Sense comentaris. Pel mig, va tenir temps per interpretar el patètic policia d'Snake Eyes, on presentava una interpretació excessiva i sense matissos, com de costum. Però atenció, Cage també té una part més tendre que ha estat culpable de City of Angels o Family Man. El resultat no és ni millor ni pitjor que altres vegades, però si és bastant més avorrit.

La darrera proposta de Nicolas Cage ha arribat a la gran pantalla amb jaqueta de cuir i moto de fantasma, literalment. Els efectes especials sostenen bona part de la pel·lícula i són especialment evidents en la tasca de repoblació del cabell de Cage, que és més negre i més abundant cada dia. Dit això, Ghost Rider no passa de ser una tentativa fallida de traslladar al cinema un còmic que Cage adorava. Cal recordar que l’obsessió pels còmics del protagonista el va dur a batejar el seu fill com a Kal-El, el nom del pare del superheroi per excelència, Superman.

És difícil de predir però qui sap si en pocs anys, després de protagonitzar mitja dotzena de pel·lis d’acció i un parell d’ensucrades, es buscarà un paper a mida per lluitar per un altre Òscar. Potser podria fer d’esquizofrènic, que acostuma a donar bons resultats, o d’un homosexual que reivindinca els seus drets a l’excèrcit, que també pot ser molt rentable. En tot cas, que estigui tranquil. Si les coses es torcen sempre pot recuperar el seu cognon i seguir fent de les seves.