Impostor del calibre catorze, nois. Michael Bay és el Déu dels anuncis: des que li van deixar una càmera de 35mm, el paio ha guanyat tots els premis a la realització de spots comercials que existeixen al món mundial. Com a bon impostor que és, Michael Bay, sap vendre fum com ningú. És l’únic home que li ha pogut vendre fum a en Jerry Bruckheimer, un home que només es deixa enganyar pel seu perruquer, però que li ha subvencionat tots els films al bo d’en Michael.
A en Michael Bay li agraden els muntatges picats i adrenalínics. No el podem culpar per això (bé, alguna associació de fotosensibles podria fer-ho, és cert), però no deixa de ser alarmant que algú necessiti setanta-quatre plans per mostrar a un senyor dutxant-se. Michael Bay ha fet de l’excés i dels guions planers la seva marca de fàbrica i per això el ficarem ben lligat dins el Sac dels Impostors.
Els impostors que han desenvolupat la seva trajectòria vital al món del cinema segueixen diversos paràmetres: no falten mai a un lliurament de premis, esclafarien a la seva mare per un Oscar i no deixen escapar la oportunitat de sortir amb una Playmate. Michael Bay acompleix tots els requisits per convertir-se en un impostor de nivell, però per ser-ho també cal haver dirigit pel·lícules lamentables i d’això en Mike en sap una estona. El currículum d’aquest senyor és vox populi i no descobrirem cap meravella oculta ni cap negatiu desaparegut amb una obra mestra de la seva infantesa. No. Aquest home va iniciar-se al món de la farsa i la pantomima cinematogràfica amb Bad Boys (1995) una lamentable revisió de Arma Letal amb protagonistes sense gràcia, acudits sense gràcia i explosions sense gràcia. No s’ho va passar bé ningú amb Bad Boys.
Tot just un any després, com si d’un Woody Allen qualsevol es tractés, en Bay va dirigir el pamflet democristià The Rock (1996). Allà va decidir filmar el Cuirassat Potemkin del cinema d’acció: va fer embogir al seu muntador, va denigrar els actors i va gastar més negatiu que en Kubrick a El resplandor. Però allà on la pel·lícula d’Eisenstein era un prodigi de la planificació matemàtica (i també un bon tostón, tot sigui dit), el film de Michael Bay et satura d’imatges cap de les quals dura més de 24 fotogrames. Les pretensions d’aquest home semblaven no tenir límits, però el pitjor estava per arribar.
Ser el director fetitxe de Jerry Bruckheimer té dos avantatges: a) ell acostuma a pagar sempre els dinars i b) et dóna calés perquè dirigeixis un film sobre la fi del món. En el cas de Michael Bay això va succeir l’any 1998, quan va fer-se realitat Armageddon, una farsa de l’alçada d’un campanar sobre uns obrers que salven el món de la destrucció. Llàgrimes barates, plans aeris interminables, travellings circulars que espanten l’ànima i, sobretot, una catipèn neoconservadora que alarmaria a la pròpia Condolezza.
Pearl Habor (2001) passa per ser una de les superproduccions més avorrides de la història del cinema. El terme “superproducció” ja acostuma a anar acompanyat d’un badall, però en el cas d’aquest drama èpic de pacotilla, la son s’apodera de l’espectador als tretze minuts de metratge. Ben Affleck, actor fetitxe de tot bon impostor, dóna el millor d’ell mateix, és a dir res. No són poques les vegades que he somiat que li trencava les cames amb un bat de beisbol però, com deia aquell savi poeta, els somnis, somnis són. Pearl Harbor és un horror de cap a peus. No té res interessant, no té cap imatge pel record, no provoca cap estímul ni desperta cap més inquietud que la de preguntar-nos perquè el director no està a la presó complint condemna.
Michael Bay és un creador de fum, un artificier que treballa amb pólvora mullada. Els seus films et traslladen directament a l’estat R.E.M. i t’anul·len com a espectador, no hi ha cap opció de treure conclusions després de veure una pel·lícula del tàndem Bay/Bruckheimer. És la sessió d’hipnosi definitiva, el no-res en imatge, la vacuitat plasmada en cel·luloide, la sublimació de la impostura. Ho deia la meva àvia i és quelcom que mai he oblidat: Impostors i productors, a l’infern de dos en dos.