Hi ha molta gent que venera i idolatra a Martin Scorsese per sistema i que practica la genuflexió davant de cada nou títol que apareix a la pantalla. Durant molts anys fins i tot nosaltres hem reverenciat l’estil de fer cinema d’un director que no es sotmetia a les normes del mercantilisme recalcitrant de Hollywood. Avui, cansats d’esperar una nova pel.lícula que es pugui comparar amb Uno de los Nuestros o Toro Salvaje, el declarem impostor oficial fins nou avís.

La filmografia de Scorsese presenta tres veritables joies que no podrem ni volem oblidar mai. L’estil personal i vibrant del cineasta nordamericà ens va apropar a la bogeria i la extrema soledat d’un taxista convervit en venjador, va descriure la decadència sense mesura d’un boxejador i va disseccionar el món de la màfia en un divertidíssim i inclassificable film que ja ha passat a la història. Per no carregar les tintes en excés donarem per bona El Cabo del Miedo, que de totes maneres s’assembla massa a l’original.

Dit això, la resta de pell·ícules d'Scorsese es perden pel camí de l’amnèsia voluntària sense que ens preocupi gaire. Malas Calles, tot i que deixava entreveure una mica del talent que no floriria fins molt després, és un film avorrit amb personatges molt plans i amb un guió pobre i esquemàtic. Poc abans de signar Taxi Driver, probablement el seu títol més dur i personal, Scorsese redefinia la cursileria i ens deixava indiferents davant les vicissituds d’una vídua que malviu i lluita per la seva independència. Sucre en dosis paquidèrmiques.

Però això no és tot. New York New York, El Último Vals o El Rey de la Comèdia tampoc aportaven res nou ni a la carrera d'Scorsese ni al respectable, que ja podia tenir motius per pensar que Taxi Driver era un bluf.  Toro Salvaje va fer que els setanta s’acomiadessin amb certa glòria, però a mitjans de la següent dècada El Color del Dinero ens tornava a deixar descol·locats. El record d’Eddie Felson i el Gordo de Minnesota d’El Buscavidas de Robert Rossen va resultar molt més intens i satisfactori que aquesta sequëla insípida amb Tom Cruise com a estrella de segona.

L’actor fetiche d'Scorsese, Robert De Niro, va declinar l’honor de viure La última tentación de Cristo, i per alguna cosa debia ser. L’escàndol pel tractament i contingut del tema van menjar-se qualsevol possibilitat de que la pel·lícula es prengués seriosament, poc probable de totes maneres. Scorsese seguia sense trobar el rumb, sense arrodonir un estil que s’intuïa més que no pas es definia. Uno de los Nuestros va solucionar aquest problema momentàniament, però amb La Edad de la Inocencia ja hi tornàvem a ser. No obstant això, el pitjor encara estava per arribar. Casino va ser una revisió patètica d’Uno de los Nuestros on Scorsese no es va molestar ni en cambiar el dibuix d’alguns dels personatges, com els interpretats per Joe Pesci.

El canvi de mil·leni no va portar sort a aquest nou impostor. De fet, l’època més gris encara no havia començat. Scorsese va rodar tres films pràcticament seguits amb Leonardo Di Caprio. El tàndem va sorprendre a molta gent. De Niro per Di Caprio. Hi sortíem perdent. La primera perla vas ser Gangs Of  New York. Llarga, ridícula, insufrible. El segon regalet arrivaba en forma de biopic, El Aviador. Encara pitjor. Encara no fa ni dos mesos Infiltrados s’estrenava a les sales de tota Catalunya. Alguns vam pensar que Martin Sheen i Jack Nicholson serien antídots eficaços davant el nou protegit d'Scorsese. Error. Martin Scorsese, benvingut al sac dels impostors.