impostor sense cap talent aparent

Hi ha gent que deu tenir un àngel vetllant pel seu destí. Hi ha gent que té la sort dels tontos. Hi ha gent que fa molta ràbia perquè sense tenir cap talent participa en una pel·lícula rera una altra. El que és realment preocupant és que Mark Wahlberg, que és el subjecte del que parlem, sigui capaç d’enganyar a directors de prestigi que acostumen a anvoltar-se d’actors de primera fila.

Que el senyor Wahlberg no és actor del mètode no és cap sorpresa, és evident. Però el que si ho és és que cada vegada ofereix interpretracions més insulses. A la recentment estrenada The Shooter, aquest ex model de Calvin Klein demostra que és exactament allò que el donava de menjar fa uns anys: un paquet. És cert que el personatge al que havia de donar vida no era gaire ric en matisos, però la limitació dels recursos interpretatius de Wahlberg queda fora de tot dubte.

Abans de treballar per Calvin Klein, Wahlberg s’havia fet mitjanament conegut com a cantant del grup Marky Mark and The Funky Bunch, on les lletres recordaven el seu passat com a delinqüent. La seva afició per la música li va contagiar –sí, aquesta és la paraula- un dels seus germans, ex component de New Kids on the Block. El salt de model publicitari de calçotets a actor de grans produccions va ser progressiu. Primer va tenir una oportunitat a les ordres de Paul Thomas Anderson, que el va escollir de forma molt intel·ligent per incorporar un actor porno de poques llums però amb un argument de pes.

Després de donar tot un recital interpretatiu a Equipo Mortal, el seu amic George Clooney li va obrir les portes dels films Tres Reyes i La tormenta perfecta. La consagració com a actor conegut va arribar amb el Planeta de los Simios, on la decisió de Tim Burton d’oferir-li el paper protagonista devia estar lligada indisolublamet al desinterès artístic del director pel projecte sencer. Sigui como sigui, el nom de l’actor havia guanyat enters en el mercat  i potser es va veure amb cor de protagonitzar una pel·lícula sobre una estrella del roc (Rock Star) conjuntament amb Jennifer Aniston. A més d’avorrit i previsible, la càrrega moralista inevitable fa del film un tedi insuportable.

Per si de cas no s’hagués fet palès l’escàs talent d’aquest impostor, la seva següent pel·lícula (La Verdad sobre Charlie) era un remake de Charada. Naturalement, Wahlberg va interpretar el mateix paper que Cary Grant una pila d’anys abans. Aleshores, les comparacions, que potser seran odioses, van ser del tot impossibles. A The Italian Job, un altre remake, l’ex model compartia protagonisme amb Edward Norton i Donald Sutehrland. La història de les comparacions es repetia.

En els darrers anys, Mark Walhberg ha compaginat treballs a la seva mida (com ara Cuatro Hermanos) amb altres que sense dubte se li escapaven. A Infiltrados es va trobar rodejat de Martin Sheen, Jack Nicholson o Alec Baldwin i per suposat el ser paper era el punt feble de la pel.lícula. Quin sentit té que algú que ha arribat on és gràcies als seus músculs abdominals no els llueixi en pantalla? Tindria sentit que Schwarzenegger rodés un film noir?

De totes maneres, i havent deixat ben clar que Walhberg no és sant de la nostra devoció, pensem que alguna cosa que se’ns escapa si el criden directos de talent. Martin Scorsese, Jonathan Demme, Tim Burton o Paul Thomas Anderson l’han tingut a les seves ordres. També s’ha de dir que cap d’ells ha repetit, sense voler caure en la maldat. No serem nosaltres qui qüestionarem aquesta decisió. D’això ja se n’ocuparà l’angelet que vetlla per la carrera cinematogràfica de Mark Wahlberg.