Encara hem trigat massa a inserir aquest senyor dins el sac dels impostors. Com els agrada als americans el James! Aquelles maquetes gegants! Aquells maniquins que fan veure que actuen! Aquells guions escrits per ximpanzés estacats a màquines d’escriure! Tot a l’obra de James Cameron és desmesurat: els platós, el metratge, el grau d’impostura i, sobretot, LES PRETENSIONS. James Cameron és d’aquells homes que ha de comprar dues entrades quan va al cinema: una per ell i una altra per al seu ego. La Linda Hamilton el va deixar, va fugir d’aquest home. I sabem per què: James Cameron és un home ple de misteris, un home que no té cap coherència com a ésser humà i molta menys com a director.

Recordem que aquest senyor va començar dirigint Piranha Part 2, un engendre de sèrie B que molts vam descobrir en una sobretaula televisiva. La pel·lícula no té més a comentar que va ser codirigida (atenció) per un tal Ovidio Assonitis, productor egipci amb el que Cameron va establir una mena de vincle à la Orson Welles / Carol Reed i va servir per donar-se a conèixer (de mala manera) al panorama cinematogràfic de l’època. Per estrany que pugui semblar, després d’aquella blasfèmia, el bo d’en James va tenir el valor suficient per tornar-se a col·locar darrera la càmera i dirigir un guió que prèviament havia escrit. Aquella vegada el protagonista va ser un robot del futur i no un eixam de piranyes voladores i l’home va fer fama i fortuna. Aquest és el punt d’inflexió en la carrera de James Cameron: passa de convertir-se en un mindundi de la sèrie B a transformar-se en un megalòman mulitmilionari addicte a la feina després de rodar The Terminator (1984).

Sense saber com, en James es va veure escrivint el guió d'Aliens (1986) i, inexplicablement, li va sortir una bona pel·lícula (res a veure amb l’original, com molts eixelebrats diuen, però bona si més no). Després d’això, l’home va creure que era Déu i va decidir tirar endavant un altre projecte de ciència ficció, aquesta vegada per anar més enllà de la psique humana i descobrir qui som i d’on venim. Aquesta filosofia d’estar per casa queda clarament reflectida a The Abyss (1989), possiblement la pel·lícula d’aventures més tediosa de la història del cinema. Rodada a la piscina d’un chiquipark amb una il·luminació de fluorescents, Cameron va tractar de crear el gran drama subaquàtic del segle vint, però sospitem que es va quedar molt lluny de les seves expectatives quan va veure aquest pastitxe de peixera. No cal dir que Terminator 2 (1991) i True Lies (1994) són entretingudes, però tampoc és menys cert que les pel·lícules de Fernandel també són entretingudes i es rodaven amb dues pessetes i una castanya, mentre que el James Cameron ha d’hipotecar mig Canadà cada cop que tira endavant un nou projecte.

Quan el James Cameron roda una pel·lícula els banquers s’estrenyen el cinturó. Primer va rebentar el rècord de 100 milions de dòlars amb Terminator 2 i després va duplicar la xifra per rodar Titanic, la seva particular epopeia d’adolescents. De fet, el guió de 85 pàgines de Avatar (film que possiblement no es filmi mai) va rebre una estimació de 350 milions de dòlars i va anar directament a la paperera. Però no cantem victòria: els vuit anys de silenci que porta Cameron volen dir que en du alguna entre mans i, coneixent-lo, no serà un film independent...