Pocs cineastes han aconseguit l’etiqueta de farsant amb tant de marge com aquest infernal director. Nascut a Eslovàquia i educat cinematogràficament a Canadà (esgarrifoses credencials), aquest senyor ha personificat una part del somni americà: Ivanco (com el coneixen afectuosament els seus detractors) s’ha guanyat el cor dels ianquis amb les seves comèdies supèrflues i la seva capacitat de triomfar als EUA tot i haver nascut en un país de bàrbars.

La primera dada que ens arriba de la biografia d’aquest impostor és que a la tendra edat de quatre anys ja es dedicava a muntar espectacles d’ombres xineses per a entretenir els companys. Hem de recordar que als quatre anys, el jove Ivan Reitman residia a França i no tenia ni idea de parlar francès; tot i així, fent gala d’un veritable sisè sentit per a la impostura, s’ho va manegar per aprendre algunes paraules clau (mon dieu i argent comptant) i estafar els pobres francesos que accedien a pagar uns francs per veure el jove Ivan fent cucamones rera un llençol.

Aquelles primeres experiències al món de l’engany audiovisual van forjar un talent innat en el jovencell eslovac. Va descobrir dues coses: que la gent era capaç de pagar per entretenir-se i que ell estava mancat d’escrúpols; aquesta característica sola ja li obria moltes portes a Hollywood i la crida de la selva no es va fer esperar. L’any 1973, després d’haver dirigit dos curtmetratges que només ha vist sa mare, Reitman va dirigir Cannibal Girls, una pel·lícula amb un guió tan horrorós que va aconseguir finançament immediat. Les paraules del mític productor Sam Arkoff van ser decisives per la carrera de l’Ivan: “Cannibal Girls és tan horrible que encara farem calés”. I així va ser: amb la mediocritat per bandera, Ivan Reitman va començar a dirigir com si hagués d’esclatar el món: de pressa i malament.

Ni tan sols haver dirigit Los incorregibles Albóndigas (1979) salvarà aquest home quan Déu baixi del cel amb una espasa de flames a omplir el sac dels impostors. Els més benèvols diran que aquest home va llançar a l’estrellat al gran Bill Murray, però s’equivoquen: l’estigma d’haver participat a El pelotón chiflado o Cazafantasmas, sempre pesarà com una llosa sobre les espatlles d’aquest enorme actor. De totes maneres, els que reneguen del primer cinema de Reitman és perquè no han seguit la filmografia d’aquest eslovac.

Ivan Reitman pateix una síndrome que molts dels directors estrangers que acaben treballant als Estats Units: la por a la deportació. El jove Reitman temia que un cinema massa guerriller li tancaria les portes de cara a aconseguir el permís de residència o la Green Card i va decantar-se pel cinema acomodatici i infame per fer feliços als nous compatriotes i demostrar que no era perillós amb una càmera a la ma. I en veritat que ho ha aconseguit; no hi ha cinema més innocent que el d'Ivan Reitman, un home que va atrevir-se a rodar aventures a la Casa Blanca (el somni de qualsevol canadenc), que va convertir a l’Arnold Schwarzenneger en el seu actor fetitxe i, lluny de decantar-se per rematar la trilogia dels caçafantasmes, aquest insensat filmarà una sèrie de televisió sobre el fabulós món de la cuina. Que el bombin.