George Lucas respon perfectament a la definició de “self-made man”, o el que és el mateix, un home que s’ha fet a ell mateix partint d’un imaginari del que molts pocs serien capaços. Fins aquí, correcte. Però les aventures d’un cavallers jedi, el bé, el mal, la força, el revers tenebrós i tota la pesca no justifiquen la filmografia d’un director convertit en empresari, la fortuna del qual prové en bona mesura de la venda de merchandising, gorres i efectes especials de a tant el quilo.

Ben mirat, parlar de Lucas en termes de director de cinema pot ser menys adequat que referir-nos a ell com a productor. Si fem comptes veurem que només ha dirigit set pel·lícules, de les quals cap d’elles pot ser considerada una obra mestre ni de lluny. A finals de la dècada dels seixanta George es va fer amic de Francis Ford Coppola, el més talentós d’un grupet de col·legues del que també formaven part Spielberg i Scorsese, a qui també hem fet carnet del club dels impostors. Lucas i companyia es divertien pensant que eren outsiders i que no s’agenollaven davant de la totpoderosa indústria de Hollywood. Un veritat a mitges. El creador de la saga Star Wars va rodar, amb l’ajuda de Coppola, el seu primer film: THX 1138. Ningú en va fer cas i  i Lucas ho va provar una altra vegada, però ara amb American Graffiti, un títol sobrevalorat que suposava un cant ple de nostàlgia indicat només per a adolescents en hores baixes. Pocs anys després la història del cinema canviaria per sempre amb l’estrena d’una de les pel·lícules més rentables que mai s’hagin produït.

Ingressos i merchandising al marge, la saga Star Wars ha tingut bons moments i moments més que lamentables. El Imperio contraataca, l’episodi V però la segona en ser rodada, és la millor de les sis. Curiosament és l’única en la que Lucas no figurava com a director, tot i que alguns diran que el Retorno del Jedi tampoc la va perpetrar ell. És cert, com també ho és que Lucas va fitxar Richard Marquand (que apareix com a directos als crèdits) per després fer i desfer a voluntat excedint amb molt la seva tasca de guionista i productor.

Gairebé un quart de segle després de tancar la primera trilogia, període durant el qual Lucas no va dirigir res, aquest rei midas –amb permís d’Spielberg- va començar a produir la segona. No cal dir que els efectes especials es mengen la història i que la pantalla blava és present a cadascuna de les escenes dels films. Per si això no fos suficient, Lucas va eliminar un personatge (Jar Jar Binggs) de les dues pel·lícules finals perquè el incondicionals d’Skywlaker i Han Solo no van donar-hi el vist i plau. I aquí tenim aquell antic outsider, que no es sotmetia a les exigències del sistema d’estudis, complaent sense escrúpols a un legió de devoradors de crispetes. Per tant, l’outsider ha esdevingut allò que fa trenta anys detestava.

No oblidarem la faceta de productor de l’amo i senyor de produccions Lucasfilm i de la companyia Light&Magics. Ha tingut un èxit inigualable. Sí. Ha creat les divertidíssimes Indiana Jones I, II, i III. Correcte. Però a l’espera que arribi la quarta part de l’incansable arquèoleg podem afirmar sense por a equivocar-nos que Lucas és responsable de més castanyes que dolços. Willow, Howard... un nuevo héroe o Dentro del Laberinto són responsabilitat seva (ell sabrà), igual que La aventura de los Ewooks, que també pesarà sobre la seva consciència.

En resum, el George Lucas productor i empresari ha fagocitat el Lucas director. Tampoc és que això ens preocupi massa, però sí que la seva tecnologia de videojoc s’hagi apoderat de bona part de les propostes que arriben a la gran pantalla. Avui en dia cada vegada hi ha menys actors perquè s’han vist substituïts per ninots generats per ordinar amb la mateixa gràcia que un cop de peu a l’entrecuix. Un part important de tot això cal agrair-li al nostre nou impostor.