Una de les pitjors coses que li pot passar a un director de cinema és que per definir el seu estil facin referència al d’un altre. Aquest és exactament el problema de Brian De Palma, de qui sempre s’ha dit que camina rere les petjades d’Alfred Hitchcock. La comparació, més enllà de que sigui o no encertada, faria pols a qualsevol i el director de Los Intocables de Elliot Ness no és una excepció. S’ha de reconèixer que De Palma té algunes bones pel·lícules i altres que són magnífiques, i és precisament per això que ens fixem en la resta de la seva filmografia. El balanç fa que el rebem amb els braços oberts al sac dels impostors.

En la carrera de Brian De Palma, la pel·lícula Carrie va marcar un abans i un després. Abans, havia dirigit petits projectes, personals però sense gaire repercussió. Probablement va ser amb Hermanas quan es va començar a dir que De Palma bebia sense complexes de l’obra de Hitchcock. El sentit visual i l’atmòsfera del director de Vértigo es reflectia clarament en aquest film, que difícilment recordarà el gran públic. També per aquesta època va tenir l’oportunitat de dirigir l’Orson Welles a Get to Know your rabitt, una pretesa comèdia satírica que tampoc passarà a la història del cinema.

L’èxit indiscutible de Carrie el va convertir en un director estrella que li va permetre treballar posteriorment amb alguns dels actors més taquillers del moment. La veritat és que Carrie tampoc no pot ser considerada com una obra mestre perquè a banda d’un final que ens quedarà sempre a la memòria, la pel·lícula arrenca amb dificultats i es veu perjudicada per una posada en escena massa setentera que ha perdut amb els anys i que ara ha esdenvigut ridícula.

Després d’alguns projectes oblidables –i efectivament oblidats- De Palma va tocar el cel amb Vestida para Matar, per la que va comptar amb les inestimables interpretacions de Michael Caine i Angie Dickinson. Arribats en aquest punt, la influència de Hitchcock dóna pas a l’homenatge, que no vol dir altra cosa que copiar sense amagar-se’n. La tensió i la incomoditat que provoca veure per primera vegada Psicosis és l’objectiu de gran part de les escenes de Vestida para Matar. La pel·lícula té un plantejament simplista i uns personatges massa esquemàtics que queden anorreats en benefici d’un suspens esgotador mancat d’un clímax efectiu.

I de Hitchcock a Howard Hawks, que és el director del film en el que es basa –o del que copia sense manies- El Precio del poder, una de les propostes més recordades de De Palma. En aquest cas, el guió (signat per Oliver Stone) ens transporta directament a les línees de diàleg del clàssic Scarface. El dejà vú és un sentiment constant i ineludible que ens persegueix al llarg de l’excessiu metratge de la cinta. I de nou De Palma presenta un film que amb el temps perd empenta per l’abús de símbols  que representen una època en concret (cotxes, pentinats o formes de vestit) i que no suporta un revisió quan aquesta ha passat a millor vida.

Amb tota probalibilitat, els dos encerts amb majúscules de Brian De Palma han estat Los Intocables de Elliot Ness i Atrapado por su pasado. Però atenció que també aquí trobem referents sospitosos o homenatges al descobert, segons preferències. Los Intocables de Elliot Ness té, en el seu moment més àlgid de la narració, un record molt especial per una escena d’El Acorazado Potemkin. En la pel·lícula protagonitzada per Al Pacino hi sobrevola constament l’ombra del Rick de Casablanca, al que fins i tot es fa referència explícita. Hi haurà qui pensi que el mèrit és menys quan el producte final és ben poc original.

Exceptuant aquest dos films, i potser Missió Impossible i Snaked Eyes, Brian De Palma es queda sense arguments per defensar la seva trajectòria i considerar-se un dels grans. Tant Femme Fatale com la seva darrera proposta, La Dalia Negra, resulten avorrides perquè no tenen ritme i presenten personatges desdibuixats i sense capacitat d’empatia. El seu director ha demostrat que no té un estil propi ni un gran ritme narratiu. Només quan s’ha trobat rodejat de grans actors (Connery, Pacino o Penn), millors quionistes (David Koepp per Atrapado por su pasado) o meravellosos compositors (Ennio Morricone) ha estat capaç de portar a bon port el seus projectes.