Un dels actors més lamentables de les darreres dècades és sens dubte Ben Afleck, un tipus alt, guapo i amb més, molta més sort que tots aquells espectadors que han pagat sis euros per veure’l lluir tipet a la gran pantalla. Probablement, o segur, el més decent que ha fet aquest impostor de categoria ha estat participar en el guió d’El indomable Will Hunting. Després, Operación Reno, Pearl Harbor o la més recent Diario de un Ejecutivo Agresivo parlen per si mateixes.

Aquest sac dels impostors, que cada setmana dóna la benvinguda a un nou hoste, l’haurem de fer ben gros perquè hi pugui cabre el senyor Affleck. El seu amic Matt Damon i ell mateix van entrar a Hollywood per la porta gran gràcies a l’èxit merescut del seu guió sobre un superdotat inadaptat i maltractat. Aleshores, vam pensar que aquells dos joves farian carrera i ens oferirien bons moments cinematogràfics. Com a mínim ens vam equivocar amb un d’ells.

Just després de rebre l’Òscar pel guió d’El Indomable Will Hunting, Ben Affleck va rodar  Phantoms i Armaggedon, que amb la perspectiva d’haver encaixat amb estoicitat ja més de vint dels seus films, ara ens semblen bocatto di cardinale. En la mateixa línea que Leonardio di Caprio, Affleck ofereix un ampli repertori interpretatiu que permet escollir entre les seves cares de “ara sí que m’he enfadat” i “ei, noies, mireu quin somriure”. Fora d’això, res de res.

Ho ha provat amb les pel·lícules d’acció i amb les bèl·liques i la seva interpretació no va acabar de quallar, per dir-ho suament. També ho ha intentat amb pastissets ensucrats com Jessey Girl i amb comèdies de l’estil de Fuerzas de la Naturaleza o la més recent Diario de un Ejecutivo Agresivo. La cosa no vas sortir del tot rodona. Fins i tot s’ha atrevit amb el còmic (Daredevil), i més hagués valgut que els cecs hagués estat el respectable en comptes del seu personatge. Tampoc va haver-hi sort, què hi farem.

Als detractors de les pel·lícules espanyoles, quan els hi pregunten de què va un film o quin és el seu gènere, simplement diuen allò de “psss... és cinema espanyol”. Tant se val si és comèdia, drama o una del destape. Ara, el Ben Aflleck ha igualat aquest trist honor i quan algú obre el diari per la secció d’estrenes de la setmana i veu el nom del protagonista pensa “ah, és del Ben Affleck, no en fan cap altre?”. Esperem que sí, si us plau.