Andrew Davis, nois. Molts el recordareu per haver dirigit El Fugitivo i també per haver perpetrat la pitjor pel·lícula d’acció de la història de la humanitat: Collateral Damage, però el currículum d’aquest home el situa directament a la part més fosca i humida del Sac dels Impostors. Primer detall: el van despatxar del plató de Perseguido (Paul Michael Glaser, 1987) per desacords en el pressupost. Ara sabem que aquesta dada és més falsa que un doberman de porcellana i que l’impostor de l’Andy Davis va ser acomiadat per pura incompetència. Però no el crucifiquem abans d’hora.

Andrew Davis va començar al món del cinema fent de càmera, una tasca desagraïda i que gairebé ningú té en compte. Aquesta joventut malmesa va convertir l’adolescent Davis en un director frustrat que somiava amb fer pagar als espectadors totes les hores que s’havia passat suant tinta sota els focus de la Paramount. I ja ho crec que ens ho ha fet pagar. Si la infàmia es pogués pesar en quilos, la casa d’Andrew Davis s’hauria ensorrat fa anys. Si m’haguessin de donar un euro per cada vegada que Andrew Davis ha violat les lleis de la cinematografia, cada matí vindria un camió carregat d’euros a casa meva a descarregar muntanyes de monedes. Fins i tot quan passés en Bill Gates per davant de casa meva diria “osti, quants euros té en Domínguez”. No és odi el que sento per Andrew Davis, sinó llàstima pel negatiu malgastat en pelis dolentes. Destripem-les amb calma.

Un dels primers assalts a la direcció que va protagonitzar Davis va ser amb The Final Terror (1983) una sèrie B de les que fan època. Dissortadament, només la van veure dos o tres ianquis en una carpa de Wisconsin i no va fer època. Amb un títol tan espectacular com The Final Terror, hom podia esperar que es tractés d’un film amb tints apocalíptics i amb una mica de suc. No va ser així. Un criminal que es vesteix amb una jaqueta feta de matolls no és la meva idea de “terror definitiu”. Per afegir-hi més llenya, els adolescents que interpretaven The Final Terror passaran a la història com la camada de nanos sobreactuats més infame del cinema de massacres al bosc. I això no és poca cosa.

Després de dirigir a Chuck Norris a Code of Silence (1985) l’insensat de l’Andrew va creure que podria dirigir una superproducció amb un Arnold Schwarzenegger en plenes facultats físiques (que no mentals). Per desgràcia, els productors de The Running Man van creure que aquell jove emprenedor no tenia prou taules per enfrontar-se a aquell repte i van confiar en el popular Starsky per dirigir el llargmetratge. Aquest incident va traumatitzar el pobre Davis, que va jurar davant de Déu que dirigiria una superproducció. Ho va fer en part: l’any 1993, després d’haver dirigit la infernal Alerta Máxima, algun eixelebrat productor va creure que se li podien donar les regnes de quelcom més gran i se li va oferir la direcció de El Fugitivo, amb Harrison Ford i Tommy Lee Jones. En aquest film es veu el geni de Davis a la mítica escena on un ninot d’arpillera ple de porexpan cau per una presa. Lamentable, sens dubte, però globalment el film va rebre bones crítiques. I això amics, va esperonar Andrew Davis per acabar complint el seu somni: dirigir a Arnold Schwarzenegger.

Collateral Damage, senyores i senyors, passa per ser el subproducte d’acció més horrorós que hem pogut veure en les últimes onze dècades d’història del cinema. Heu comptat bé: mai s’ha vist res tant dolent i amb menys substància. A més de patir unes ínfules de director total que esparveren, el gran Davis ens ofereix un desplegament d’explosions i efectes especials que el propi Méliès hagués titllat de primitius. No parlarem de la interpretació: Arnie està a la seva línia d’oligofrènia, però cal destacar que dos grans Johns, Turturro i Leguizamo, van ser enganyats per participar en aquesta enorme farsa. Part de culpa caldria carregar-la al demencial caos ideològic que pateixen els guionistes de Collateral Damage, però com sempre diem, el director ha de ser el màxim responsable del producte i això, amics, és el que condemna al nostre farsant setmanal, Andrew Davis, al setè cercle del Sac dels Impostors. Bon voyage.