D’impostors n’hi ha de moltes classes i categories. Aquí n'hem descobert ja uns quants els darrers mesos. Hem parlat d’actors sense talent, directors enganyosos i personatges que es creuen la mentida que venen a tant el quilo. El que encara no havíem fet és desemmascarar un projecte que conta amb una coral d’estrelles com és la trilogia d’Ocean’s Eleven, Twelve i Thirteen.

Si la cosa funciona, no canviïs res, acostumen a dir els americans. I efectivament, la primera part de la trilogia que sembla que ja acaba era divertida, trepidant, enginyosa i aprofitava el bon rotllo que es percebia entre els seus protagonistas. Ocean’s Twelve va ser diferent. Plantejada com una brometa privada entre Clooney, Pitt i companyia, l’espectador tenia la sensació de no haver estat convidat a res més que a pagar religiosament l’entrada. Tot i així, alguns encara van aplaudir un recurs ben conegut a Hollywood: fes el mateix, posa-li un títol diferent i afegeix a la festa totes les star system que puguis. En traduccció simultània, Catherine Zeta Jones, Bruce Willis i Julia Roberts.

Ara fa algunes setmanes que es va estrenar la pel·lícula que esperem posi punt i final a la saga. El millor que es pot dir d’ella és que fa bona Ocean’s Twelve i converteix en obra mestre Ocean’s Eleven. Aquesta vegada tot plegat es tracta d’una venjança, però això tampoc importa gaire. En asbsència de Zeta Jones i Roberts, l’special guest star és l’Al Pacino. Bronzejat fins l’absurd i excessiu com tantes vegades, aquest tòtem cinematogràfic no salva absolutament res. S’enfonsa, com la resta del film, en l’avorriment i en un argument plantejat amb l’únic objectiu que tots els amics de la trilogia puguin aparèixer en un moment o altre i emportar-se’n una part del pastís.

El pitjor de tota la història és que dóna la sensació –potser perquè és així- que els protagonistas tenien ben poques ganes de rodar el punt i final de la trilogia. Ha estat la darrera pel·lícula de la productora Section Eight, compartida per Steven Soderbergh i George Clooney. A partir d’ara, volaran per separat i produiran projectes independents. Naturalment, a tots dos els farà falta finançament. Segur que la recaudació d’Ocean’s Thirteen serà un bon començament. En tot cas, si d'aquí a uns anyets fa falta, sempre poden afegir un 14 al currículum, convidar a qualsevol altra estrella i fer sonar de nou la caixa registradora. Clink, clinck, clink... Segur que nosaltres, legió d'espectadors eixelebrats famèlics de subproductes descongelats i reescalfats, estarem disposas a respondre amb el que s'espera de nosaltres: pagar i callar.