» inici
|
EL CINE QUE VE Last Days , de Gus Van Sant
Després de dos anys de la seva estrena als EUA, després de dos festivals de Cannes, i després que s'hagi vist a mig món, arriben els darrers dies de Kurt Cobain. I les imatges, com sempre en exclusiva, en aquest videoreportatge de SessioContinua.com. 300, de Zack Snyder
La guerra de les Termòpiles, passada pel filtre de Frank Miller. Visualment impecable, impressionant. I les imatges, com sempre en exclusiva, en aquest videoreportatge de SessioContinua.com. Inland Empire, de David Lynch
Lynch nova arribar a Sitges, i la seva darrera pel·lícula, tampoc. Tot i això, aquí us deixem un avanç d'Inland Empire que vam fer pel Sitges 2006, un calaix de sastre amb totes les obsessions habituals del director. 13 Tzameti
Géla Babluani ens presenta una joia en la línia de Following (Nolan) i Intacto (Fresnadillo). Una ópera prima asfixiant i pertorbadora, un exercici sobre com l'atzar es busca amb més facilitat quan no es té res a perdre. Apocalypto
Mel Gibson l'ha tornar a fer grossa, altre cop fregant el gore, però amb unes dimensions cinematogràfiques innegables. El final de la civilització maia és l'inici del nostre reportatge. María Antonieta
Tercera pel·lícula de Soffia, la petita de cals Coppola. Maria Antonieta és ara el seu focus d'atenció, convertint de nou a Kirsten Dunst en el seu alter ego post adolescent. Versalles és l'escenari d'un film que promet molt! Babel
Tercera pel·lícula del director d'Amores Perros i 21 Gramos. Altra vegada l'atzar i les històries encreuades són la base de la cosmogonia d'Alejandro González Iñárritu, que s'envolta de Brad Pitt, Cate Blanchett i Gael García Bernal. Casino Royale
El nou Bond arriba carregat de novetats, amb Daniel Craig i Eva Green com a principals reclams. L'agent secret torna als seus primers dies en la que va ser la primera novel·la del seu creador, en una espècie de gènesi del Bond més obscur. The fountain, de Darren Aronofsky
Darren Aronofsky s'ha convertit en un director de cultte amb nbomés tres pel·lícules a la butxaca. Després de Pi i Réquiem por un sueño, Aronofsky ens presenta la seva pel·lícula més desmesurada i obsessiva. Una obra mestra per alguns, un film grandiloqüent i massa pretenciós per altres. Com a mínim, aquesta història d'amor preciosa no us deixarà indiferents. Flags of our fathers, de Clint Eastwood
La propaganda de Guerra de molts països ha intentat canviar el curs de la història. En aquest sentit, és indubtable la importància de les imatges, però, fins a quin punt? Flags of our fathers, estrenada aquest mes als EUA, és part de la nova obra de Clint Eastwood sobre la Guerra d'Iwo Jima juntament amb Letters from Iwo Jima. Una rodada des del punt de vista americà, l'altre des del nipó. De moment, aquesta primera parteix de la fotografia de Joe Rosenthal. The science of sleep, de Michel Gondry
El geni dels videoclips es posa les piles amb la seva tercera pel·lícula. Les dues primeres les firmava el Charlie Kaufman, i pràcticament venien com a recomanació del seu bon amic Spike Jonze. Human Nature, el seu debut, era fluixet; Eternal sunshine of the spotless mind era brillantíssima. I The science of sleep és tan manual, juganera i artesanal com la majoria dels clips de Gondry. The Prestige, Christopher Nolan
Hores d'ara, i després de les seves brillantíssimes primeres històries, ningú dubta del talent de Christopher Nolan. És un dels pocs realitzadors de futur (encara ha de fer els 36) que no arriba del món del videoclip, en contraposició a Michel Gondry, Spike Jonze, Paul Thomas Anderson, Jonathan Glazer, Guy Ritchie o el ja anterior David Fincher. Se li nota perquè és de la vella escola: tal com roda, com presenta els personatges, com explica les seves històries. No tant a Following i Memento (brillantíssimes les dues), com a Insomnio i Batman Begins, molt més americanes, molt més senyorials, però amb un punt menys de talent individual. The prestige serà un gran truc de prestidigitació cinemàtic, entre dos macs amics/rivals. Flipareu amb la plantilla d'actors: Hugh Jackman, Christian Bale, Michale Caine, Scarlett Johanson, etc...! The Departed, Martin Scorsese
És el penúltim director clàssic, però sempre ho dissimula tenyint formalment les seves pel·lícules de modernitat. El aviador era realment fluixa, el van crucificar per Gangs of NY, i tot i que Al límite era una còpia de Taxi Driver, no va tenir massa bona crítica. Ara, amb The Departed, vol tornar a ser Un dels nostres.
|
|
