múisca com a testimoni generacional

Des de fa setmanes que la recomanació cinematogràfica que més sento córrer en el boca-orella és C.R.A.Z.Y, una pel·lícula d'embolcall modest però d'interior sorprenent. Ja fa quasi un mes que la petita joia de Jean-Marc Valleé va arribar a les sales catalanes, i des del seu primer cap de setmana que només n'he sentit elogis.

clip de la bso
(Crazy, de Patsy Cline)

Tothom que me n'ha parlat, o a les crítiques que he llegit, feien referència constant al gran encert del director a conjugar un ampli ventall de variables com són la família, el creixement personal, el descobriment de la homosexualitat o el sentiment religiós. I tot plegat en un sol personatge. I, tot i que la pel·lícula no sigui tan senzilla, l'essència de C.R.A.Z.Y seria més o menys una brillantíssima barreja de tots aquests elements, potenciats per una realització encertada i, sobretot, sobretot i sobretot, per una banda sonora que poca gent destaca i que, sens dubte, es converteix en un element ineludible per conformar un film sòlid i certer.

D'entrada, el títol de la pel·lícula ja té truc, amb un rerefons musical més que evident (sobretot després de veure el film canadenc). A més, que la potència musical de C.R.A.Z.Y sigui tan suggerent no és un tema d'atzar: Jean-Marc Vallée sabia de la importància que les cançons havien de tenir per a la història que havia escrit fins al punt que va decidir rebaixar-se substancialment el seu sou per poder pagar els drets de totes les cançons que havia demanat per la pel·lícula.

El resultat, és clar, és poc menys que espectacular. Tot i que cal dir que Vallée apostava a cavall guanyador, perquè amb una BSO que compta amb Crazy, de la Patsy Cline com a màxim reclam i com element repetitiu dins l'evolució de la família i del personatge principal, no pot decebre de cap de les maneres.

I al seu voltant, el bo i millor de dues dècades de música: David Bowie (genial el moment que el protagonista interpreta Space Oddity i les reaccions que acaba desencadenant en el seu germà), Rolling Stones o Pink Floyd.

En definitiva, una banda sonora que ens pot acompanyar independentment del visionat del film (a mig camí entre Leólo, l'obra mestra del cinema canadenc contemporani, i l'estètica del videoclip clàssic i relaxat), però que encara ens funcionarà millor si hem gaudit d'alguns dels millors passatges de la pel·lícula.