the maltese falcon >>

Sam Spade i Miles Archer tenen una agència de detectius. Brigid O'Shaughnessy els contracta per un cas rutinari: seguir un home que ha fugit amb la seva germana. La mateixa nit Miles és assassinat. Sam sospita que la innocent Srta. O'Shaughnessy no ha dit tota la veritat. Aquesta confessa i demana al detectiu que l’ajudi. Spade accepta seduït per la bellesa de la noia. Poc després, Sam rep la visita d’un curiós personatge, Joel Cairo, que li ofereix 5000 $ a canvi d’una estatueta en forma de falcó, objecte real de desig de Brigid. Apareix en escena un tercer personatge, Kasper Gutman, que cerca també la preuada au. Aquest dóna 50.000 $ a Spade si troba el falcó. Originalment concebut com a regal de l’Ordre dels Cavallers de Malta al rei d’Espanya, el falcó, des de la nit dels temps, havia estat origen de robatoris i crims, llegenda que continua entre els tres rivals que es dediquen enganys, complots i misèries per a una estatueta de valor incalculable.

The maltese falcon, realitzada per John Huston (1906-1987), la seva opera prima, es basa en l’obra homònima de Dashiell Hammet, un dels noms més il·lustres la literatura negra nord-americana i que ha vist més obres seves adaptades al cel·luloide. La novel·la de Hammet ha tingut fins a quatre versions cinematogràfiques. Dues anteriors a la de Huston (1931, dirigida per Ricardo Cortez i 1936, dirigida per William Dieterle) i una versió de l’any 1969 dirigida per Roger Corman. La que ha quedat gravada en la retina cinematogràfica és la que és incontestablement millor, la de Huston.

John Huston és autor d’una immensa filmografia com a director, amb una vasta carrera de més de 40 anys, amb una vocació i un compromís intel·lectuals inqüestionables, que en fan un dels directors que més gèneres cinematogràfics ha abarcat. Es tracta, sens dubte, d’un dels cineastes que més transcendència i influència ha tingut en tots els estaments de la indústria, ja a partir dels anys 40 i fins a la seva mort, comptant sempre amb grans artistes. Director de títols emblemàtics en la història del cinema com The treasure of Sierra Madre (1948), Key Largo (1948), The african queen (1951), The misfits (1961), The night of the iguana (1964), Prizzi’s Honor (1985), o la seva pel·lícula-llegat, filmada mentre es moria, The dead (1987) i que va acabar de muntar el seu fill Tony. Huston que sempre havia respirat ambient cinematogràfic a casa seva va comptar en el seu debut com a director amb el seu pare, Walter, actor de llarga trajectòria que va tenir un petit paper el film.

El rodatge de The maltese falcon va significar un punt de partida per a Huston i per a l’actor principal, Humphrey Bogart. Per al realitzador, començar en el món de la direcció amb una obra mestra incontestable –nominada a l’Oscar a la millor pel·lícula de 1942- i poder rodar a partir de llavors amb un prestigi demostrat i reconegut. Bogart, si bé ja era un actor conegut i especialitzat en cinema de gàngsters, estava estigmatitzat com a etern secundari i amb rols poc agraïts. Era percebut pel públic com el dolent que inevitablement moria. The maltese falcon li va proporcionar un estrellat treballat i merescut, li va obrir les portes a papers protagonistes en pel·lícules molt importants, amb directors destacats, guions sòlids i pressupostos més generosos. Tan sols un any més tard, rodaria el mite entre els mites: Casablanca (Michael Curtiz, 1942), la pel·lícula que el convertiria en una de les icones del cinema. Bogey va posar un rostre definitiu al personatge del detectiu privat i va començar a dibuixar la figura de dur irresistible que ha arribat fins avui fins i tot entre els més ignorants dels espectadors. La col·laboració entre actor i director s’allargaria i, junts, rodarien fins a sis pel·lícules.

The maltese falcon defineix els codis més comuns del film negre, començant pel propi protagonista de la pel·lícula, el detectiu Sam Spade. Personatge cínic i poc sociable, dotat d’un codi propi molt particular, que combina ètica professional amb una promiscuïtat evident –és amant de la dona del seu soci, a qui considera un desgraciat, però no dubta en lliurar la dona que l’ha assassinat i de la qual està enamorat-, enganyat pels seus clients, i amb una recompensa final més aviat escassa. La forma en la qual Bogart sosté els seus cigarrets i beu del seu got de whisky, el barret i la gavardina que el vesteixen, el domini de l’escenografia final i la imposició del seu criteri a cada un dels personatges acaben de configurar l’arquetip del detectiu privat.

El personatge que interpreta Mary Astor és tot un model de femme fatale. Dona ambiciosa, que no dubta a enganyar, manipular, i fins i tot assassinar –és ella qui mata el soci de Spade- per aconseguir els seus objectius fent ús de les seves poderosíssimes armes de criatura irresistible: la bellesa, la seducció i una capacitat il·limitada per elaborar fantasies contínuament. Tots els personatges masculins, des de Spade a Cairo, cauen rendits pels seus múltiples encants.

Els personatges secundaris, tots ells de característiques exagerades, des de l’immens i majestuós Kasper Gutman, passant per un sexualment equívoc Joel Cairo –ambdós actors que retrobaríem més tard a Casablanca-, a uns oficials de policia més preocupats per la competència que suposa un detectiu privat que per resoldre els diferents homicidis, al sequaç de Gutman, llegint el diari tot espiant Spade, les llums tènues, els racons poc il·luminats, les seqüències interiors en escenaris austers –que són majoria-, tot un conjunt d’elements que col·laboren a fer de la pel·lícula un autèntic film negre.

Huston filma seguint sempre l’òptica de Spade, veritable narrador i protagonista del desenvolupament de la pel·lícula, transportant així l’estil de narració de la novel·la de Dashiell Hammet en llenguatge cinematogràfic. Tret de la seqüència de l’assassinat de Miles Archer, el seu soci, Spade apareix a totes i cada una de les escenes.

El dibuix de cada un dels actors de la trama, l’aridesa i el cinisme dels diàlegs –“només espero que no et pengin, amb un coll tan bonic...” li diu Spade a Brigid-, i l’eficàcia i riquesa de cada un dels detalls, porten la marca del que serà el treball de Huston en tota la seva filmografia com a director: Personatges ambivalents i complexos, amb intencions múltiples, generositat descriptiva de detalls i guions sòlids i ben construïts. La frase final de The maltese falcon, veritable sentència sobre les misèries de totes les ambicions, és un digne epíleg del drama en el qual tots els personatges han sucumbit.

Amb The maltese falcon, veritable origen del film negre, John Huston va contribuir decisivament a posar els fonaments d’un nou gènere dins el cinema, un estil fosc, una narració aspre, uns personatges cínics i individualistes, i unes històries denses i riques en matisos i malentesos. S’inaugurava en definitiva una  forma d’evasió intel·ligent i estimulant per als amants del cinema construïda amb “el material amb el qual es fan els somnis”.

Fitxa tècnica i artística:

Direcció: John Huston
Guió: John Huston, basada en l'obra de Dashhiell Hammet
Producció: Hal B. Wallis
Fotografia: Arthur Edeson
Música: Adolph Deustch
Productora: Warner Bros.
100 minuts B/N
Nacionalitat: EUA
Any de producció: 1941
Intèrprets: Sam Spade (Humphrey Bogart), Brigid O’Shaughnessy (Mary Astor), Iva Archer (Gladys George), Joel Cairo (Peter Lorre), Kasper Gutman (Sydney Greenstreet), Wilmer Cook (Elisha Cook Jr.), Inspector Polhaus (Ward Bond), Miles Archer (Jerome Cowan), Effie Perine (Lee Patrick), Capità Jacobi (Walter Huston).